"I en veritat us dic, que hi hauran rumors que les coses van malament. I es produirà una gran confusió entre les gents. I ningú sabrà on està res. I ningú sabrà on estan... aquestes cosetes que duen una base de ràfia i una espècie de corretja. En aquesta hora, l'amic perdrà el martell del seu amic. I els joves no tindran ni idea de... d'on estan les coses que els seus pares... que els seus pares havien guardat allà la nit abans, sobre les vuit".
divendres 4 de desembre de 2009
ISRAEL I LES VÍCTIMES DE L'HOLOCAUST
Tothom coneix més o menys la història de l'Holocaust i tot el patiment humà que hi va generar. Les xifres, per molt que xisclin els negacionistes, són les que són, prop de 6 milions de jueus, deixant de banda en aquest cas a altres col•lectius, foren brutalment exterminats per la desnaturalització encarnada per la maquinària nacionalsocialista.Ha passat mig segle d'ençà d'aquell horror i a dia d'avui queden pocs supervivents. És a partir d'un documental produït pels mateixos israelians que vaig començar a indagar per tal de contrastar la realitat infame que es descrivia en aquell documental. I val a dir, desgraciadament, que he topat contra un mur aixecat a base de vilesa i deshumanització extrema.
Però abans d'entrar en matèria recapitulem. Per a molts la fundació de l'Estat d'Israel no s'explicaria sense la persecució i posterior Holocaust que patiren en una Europa on la meitat de la seva població instigava l'odi contra els jueus, mentre l'altra meitat és dedicava a mirar cap a un altre banda. Així que després d'aquell horror, jueus de procedències, llengües i cultures ben diverses van aconseguir aixecar un Estat que els representés davant del món, i que a poder ser, els protegís no només dels nombrosos enemics, sinó que a més a més els protegís davant de les desgràcies i penúries que provoca la pròpia existència. De fet, diuen que és aquesta la raó fonamental d'un Estat, i el govern que l'encapçala n'hauria de ser màxim exponent. Però com alguns ja sabreu teoria i pràctica no sempre cassen, i per desgràcia d'alguns aquest cas no constitueix cap excepció.
Segurament alguns Sostres i Raholes ja deuen moure el cul impacientment mentre remuguen contra la meva teòrica malícia judeofòbica, com segurament també els antisemites furibunds deuen esperar impacients trobar en aquest escrit un reguitzell d'arguments antisemites que puguin ajudar a saciar la seva sed d’ignorància. Doncs lamento informar que en aquest escrit ni uns ni altres es trobaran còmodes. El tema no va d'això. Sóc extremadament conscient de les moltes suspicàcies que genera el tema d'Israel, per això abans de continuar amb la lectura m'agradaria que us oblideu de l’actual conflicte, perquè tot això no hi té res a veure. Aquest article parla d'un fet lamentable que podria succeeir en qualsevol altre Estat, i més enllà d'estúpides fòbies ètniques, del que tracto, és de la perversitat, la cobdícia i la desnaturalització del propi genere humà.
A dia d'avui el 80% de les víctimes de l'Holocaust que viuen a Israel són extremadament pobres. Els seus respectius governs els han deixat abandonats en la més absoluta de les misèries i, molts d'ells, es veuen obligats a marxar d'Israel per tal de passar els seus darrers dies amb certa dignitat. Aquesta gent, que representa la humanitat dels que han sofert la barbàrie i que han estat tant utilitzats políticament pel propi Estat d'Israel, cobren una ajuda d'uns 300 euros mensuals. La meitat
d'aquests diners els utilitzen per poder pagar les medicines que necessiten, així que molts d'ells es queden amb menys de 150 euros per passar el mes. Així que no resulta estrany que aquesta gent visqui en condicions deplorables. Una àvia amb ulls blaus vidriosos explica que ella ja està acostumada a passar gana, que de jove va patir moltíssim, però el que no pot resistir és a la soledat i a l'abandonament a la que està sotmesa. Mentre molts pacients fan tot el possible per sortir dels hospitals psiquiatrics ens troben amb un fet inèdit, però molt significatiu, molts supervivents de l'Holocaust fan mans i mànigues per ingressar-hi i en molts casos les forces d'ordre han d'actuar per expulsar-los d'aquests hospitals. En ells s'asseguren menjar, atenció mèdica i una companyia per poder passar els seus darrers dies.Mentre a Israel ens trobem amb aquesta situació, a Alemanya, i a la resta d'Europa, les víctimes de l'Holocaust troben unes atencions que serien inimaginables a l'estat hebreu. Les víctimes cobren unes ajudes d'uns 1200 euros i una cobertura que els assegura la gratuïtat dels medicaments. Sé que molts de vosaltres ja us comenceu a preguntar que com és possible que passi això, que com és possible que Israel, auto-proclamada defensora absoluta de la dignitat de les víctimes, ofereixi aquest tracte als seus propis ciutadans. La resposta, tot i ser crua, és a dia d'avui una realitat; Israel abandona a les seves víctimes per purs interessos econòmics.
L'any 1952 Alemanya feia extensible una ajuda en forma de milers de milions de marcs a l'Estat d'Israel, aquests diners havien de ser destinats a les víctimes de l'Holocaust i el govern israelià n'havia de ser el seu gestor. Però l'Estat d'Israel va creure oportú utilitzar aquests diners pel desenvolupament econòmic del nou país, i desprès de consolidar i dinamitzar l'economia es retornarien les ajudes. Però els anys van passar i per molt desenvolupament econòmic les víctimes van continuar cobrant una veritable misèria. L'Estat es va apropiar d'aquests diners i a dia d'avui els reté gràcies a una cortina desesperadament burocratitzada que fa impossible una resolució. Darrera d'aquestes ajudes s'ha creat un autèntic entremat de fundacions i de bancs que s'està beneficiant extraordinàriament d'aquestes ajudes, i mentre el ministre d'economia i els presidents d'aquestes fundacions viuen a cos de rei, les víctimes es moren literalment en la més absoluta misèria
L'any 2007 es va convocar una manifestació davant de la casa del ministre d'economia, entre els assistents hi havien familiars, amics i víctimes de l'holocaust. A les pancartes es poden llegir lemes com: "L'holocaust continua a dia d'avui". Però malgrat la pressió la situació continua exactament igual. L'estat d'Israel espera amb una perversa paciència que les víctimes de l'Holocaust morin poc a poc per tal de quedar-se amb les suculentes ajudes. "Volem viure amb dignitat, això és una vergonya i una humiliació", explica davant de l'agència EFE Yosef Cherni, un supervivent de 82 anys víctima del gueto de Varsòvia i del camp d'extermini de Treblinka. Per a ell, amb aquests actes, l'Estat d'Israel està incorrin en la negació de l'Holocaust.
Israel ha perdut el rumb de la seva pròpia història, els seus governants acarnissats en conflictes exteriors, que en bona mesura serveixen com a cortina de fum, han oblidat l'essència que malgrat les adversitat els va fer fundar un Estat. Si aquests governs són capaços d'exercir aquesta crueltat vers a les víctimes de l'Holocaust, si són capaços de mostrar-se així de perversos davant dels seus ciutadans més emblemàtics, no em vull ni imaginar que són capaços de fer davant dels seus enemics.
En fi, aquest escrit pretén ser una reflexió que va més enllà de l'actual conflicte, vol apuntar de forma clara que hi ha israelians que també són víctimes de governs supeditats pel fonamentalisme religiós i per la deshumanització que crea l'economia de mercat. Potser, analitzant aquestes misèries humanes fetes a base de cobdícia podem arribar a la conclusió, que malgrat les diferències culturals i religioses, tots som víctimes d'una mateixa tirania. Potser no som tant diferents com ens volen fer creure, no?
dimarts 1 de desembre de 2009
CAL APOSTAR PER CATALANITZAR ALS SECTORS SOCIALS MENYS INTEGRATS A LA CULTURA CATALANA
Aquest és un escrit que alguns potser entendreu com a polèmic, per la meva part aspiro que sigueu capaços de llegir-lo tot abans de prejutjar, perquè qui sap si al finalitzar la lectura us emporteu alguna sorpresa.
Fa un temps enrere feia un escrit on em declarava independentista no nacionalista, i ho feia argumentant que davant d'alguns nacionalismes, com ara els que promouen una teòrica superioritat ètnica, hom no pot sentir res més que repulsa i abominació. També alertava i feia referència al xovinisme creixent que traspuaven alguns dels comentaris que es podien i que encara, a dia d'avui, es poden llegir en alguns fòrums independentistes. En aquests punts concrets em reafirmo i no en renego pas, doncs seria d'estúpida ingenuïtat ignorar aquests nacionalismes de clars tics feixistes, i que per molt marginal que siguin, per higiene i per salut nacional cal extirpar-los del moviment independentista.
En aquell escrit també deia que tot i no considerar-me nacionalista entenia, comprenia i no m'oposava pas al sentiment nacionalista de molts independentistes, ja que comprenc que aquest és un nacionalisme defensiu fruit d'una catalanofòbia d'arrels històriques en el sí de la política espanyola. Avui entenc, fruit d'una profunda reflexió iniciada a partir d'una sèries d'esdeveniments, que tal vegada no estava en lo correcte. Potser avui, més que mai, s'ha d'entendre l'independentisme, no només com una oportunitat que ens ha de portar a la revolució i posterior igualtat social, sinó que també s'ha de veure com una fita imprescindible que permeti conservar i revifar la catalanitat del país.
Si la gent d'esquerres entenem l'internacionalisme com una eina de solidaritat que ens permeti construir un món on hi tinguin lloc els molts, diversos i diferents mons, no tindria cap sentit que alliberéssim una terra sacrificant la seva llengua i la seva cultura. Uns Països Catalans lliures i socialistes però castellanitzats serien un crim contra natura. No es pot fer d'aquest món un món on hi tenen cabuda diferents mons assassinant a un d'aquests mons. Si cada cultura que es mor per culpa de l'imperialisme és un crim contra la pròpia Humanitat, no podem ser nosaltres els que permetem l'assassinat d'una manera de parlar, de viure i fins i tot d'entendre la vida. Seria una gran contradicció i seria del tot imperdonable.
Sóc conscient que això que diré pot aixecar les ires de certes persones, però potser seria hora d'acceptar -i jo ho faig ara- que certa animadversió que hi ha pel lema que defensa una Catalunya catalana és del tot injust si ho analitzem fredament. Si ens allunyem de la simbologia i el tarannà d'aquests sectors xovinistes del moviment independentista podrem apreciar nítidament que no té res a veure defensar una Catalunya catalana amb ser racista o ser feixista. Voler una Catalunya catalana hauria de ser una obligació per a tot aquell que es consideri independentista, com també hauria de ser una obligació per la gent d'esquerres el fet de defensar una Catalunya catalana i socialista. Amb això no dic que a partir d'ara faré meu aquest lema, però lluitar per la normalització nacional del país no hauria de ser cap pecat; més aviat és una obligació.
Fa un temps enrere feia un escrit on em declarava independentista no nacionalista, i ho feia argumentant que davant d'alguns nacionalismes, com ara els que promouen una teòrica superioritat ètnica, hom no pot sentir res més que repulsa i abominació. També alertava i feia referència al xovinisme creixent que traspuaven alguns dels comentaris que es podien i que encara, a dia d'avui, es poden llegir en alguns fòrums independentistes. En aquests punts concrets em reafirmo i no en renego pas, doncs seria d'estúpida ingenuïtat ignorar aquests nacionalismes de clars tics feixistes, i que per molt marginal que siguin, per higiene i per salut nacional cal extirpar-los del moviment independentista.
En aquell escrit també deia que tot i no considerar-me nacionalista entenia, comprenia i no m'oposava pas al sentiment nacionalista de molts independentistes, ja que comprenc que aquest és un nacionalisme defensiu fruit d'una catalanofòbia d'arrels històriques en el sí de la política espanyola. Avui entenc, fruit d'una profunda reflexió iniciada a partir d'una sèries d'esdeveniments, que tal vegada no estava en lo correcte. Potser avui, més que mai, s'ha d'entendre l'independentisme, no només com una oportunitat que ens ha de portar a la revolució i posterior igualtat social, sinó que també s'ha de veure com una fita imprescindible que permeti conservar i revifar la catalanitat del país.
Si la gent d'esquerres entenem l'internacionalisme com una eina de solidaritat que ens permeti construir un món on hi tinguin lloc els molts, diversos i diferents mons, no tindria cap sentit que alliberéssim una terra sacrificant la seva llengua i la seva cultura. Uns Països Catalans lliures i socialistes però castellanitzats serien un crim contra natura. No es pot fer d'aquest món un món on hi tenen cabuda diferents mons assassinant a un d'aquests mons. Si cada cultura que es mor per culpa de l'imperialisme és un crim contra la pròpia Humanitat, no podem ser nosaltres els que permetem l'assassinat d'una manera de parlar, de viure i fins i tot d'entendre la vida. Seria una gran contradicció i seria del tot imperdonable.
Sóc conscient que això que diré pot aixecar les ires de certes persones, però potser seria hora d'acceptar -i jo ho faig ara- que certa animadversió que hi ha pel lema que defensa una Catalunya catalana és del tot injust si ho analitzem fredament. Si ens allunyem de la simbologia i el tarannà d'aquests sectors xovinistes del moviment independentista podrem apreciar nítidament que no té res a veure defensar una Catalunya catalana amb ser racista o ser feixista. Voler una Catalunya catalana hauria de ser una obligació per a tot aquell que es consideri independentista, com també hauria de ser una obligació per la gent d'esquerres el fet de defensar una Catalunya catalana i socialista. Amb això no dic que a partir d'ara faré meu aquest lema, però lluitar per la normalització nacional del país no hauria de ser cap pecat; més aviat és una obligació.
dilluns 30 de novembre de 2009
EL DRET A LA DIGNITAT I A LA INDEPENDÈNCIA
Volia fer un article de Sud-amèrica, aquella zona convertida en el pati del darrere dels EUA, terra selvàtica i exòtica, aquella terra convertida en un taulell fet a base d'una rica font de recursos naturals explotats i espoliats.
Podria fer un article inflat a partir d'un reguitzell inacabable de xifres i estadístiques que ajudaria al lector a entendre l'extrema pobresa que pateix aquella terra. Podria complementar-ho adjuntant el currículum militar dels EUA a la zona per tal de ressaltar la causa i efecte que han provocat les polítiques intervencionistes practicades per l'Imperi a la zona. Podria enumerar un per un a tots els dictadors que ha col•locat l'administració nord-americana. Podria explicar que cada reforma o que a cada nacionalització promoguda per un govern legítim la seguida una intervenció militar dels EUA o un cop d'estat patrocinat per la CIA.
Podria fer un recull històric i parlar de la demostrada connexió entre la CIA i el cop d'estat a Xile. De la United Fruit Company i de la guerra a Guatemala. De Rios Montt, àngel exterminador beneït pels EUA i responsable d'una neteja ètnica amb majúscules. Podria parlar de la tímida reforma agrària impulsada pel president del Brasil Joao Goulart i de la fulminant resposta dels EUA. De la Contra a Nicaragua finançada pels EUA amb la venda de drogues. De les magnífiques relacions dels EUA amb Fujimori. Del sistema de terror a base de tortures i repressió que va generar l'escola de les Amèriques. Podria parlar de la tètrica junta militar de El Salvador i de les matances indiscriminades contra camperols, sindicalistes i capellans.
Podria dir que la intromissió constant dels EUA a la zona ha provocat centenars de milers de morts, i que el seguidisme practicat pels règims titelles, a part de sang, només han aportat pobresa, misèria i analfabetisme entre la població.
És per això que Sud-amèrica avança cap a l'esquerra i cap als moviments socialistes, perquè ja estan tips de ser carn de presidi, carn de carrer i carn de cementiri. Estan tips de ser ningús, de ser relegats a les ombres i de ser persones sense drets ni veu. Per això avança el socialisme a Sudamèrica, perquè la gent se sent part d'un moviment que camina amb ells.
Qui són els gran mitjans de comunicació neoliberals per negar-lis el seu dret a la independència i a la dignitat? Qui són ells per qüestionar les seves polítiques socialistes quan el capitalisme nord-americà, que aquests mitjans defensen, els ha deixat en la més extrema pobresa? Qui són ells per acusar a Chávez de dictador quan aquest ha guanyat legalment nombroses conteses electorals? Qui són ells per parlar d'objectivitat informativa quan sempre han practicat un periodisme que silencia els règims sanguinaris situats en l'òrbita de Washington i torpedinen a base d'exageració, desinformació i manipulació als governs legítims que s'oposen al poder nord-americà? Qui collons sou vosaltres, colla de cretins miserables, venuts als interessos de bancs, multinacionals i grans corporacions per donar lliçons de democràcia?
A fer la mà sangoneres, Amèrica del Sud diu prou al neocolonialisme i diu si a la dignitat i a la independència real, i a més a més ho fa a partir de la democràcia i de la paraula., a partir dels fets i de les polítiques que donen veu i dret als desheretats.
Podria fer un article inflat a partir d'un reguitzell inacabable de xifres i estadístiques que ajudaria al lector a entendre l'extrema pobresa que pateix aquella terra. Podria complementar-ho adjuntant el currículum militar dels EUA a la zona per tal de ressaltar la causa i efecte que han provocat les polítiques intervencionistes practicades per l'Imperi a la zona. Podria enumerar un per un a tots els dictadors que ha col•locat l'administració nord-americana. Podria explicar que cada reforma o que a cada nacionalització promoguda per un govern legítim la seguida una intervenció militar dels EUA o un cop d'estat patrocinat per la CIA.
Podria fer un recull històric i parlar de la demostrada connexió entre la CIA i el cop d'estat a Xile. De la United Fruit Company i de la guerra a Guatemala. De Rios Montt, àngel exterminador beneït pels EUA i responsable d'una neteja ètnica amb majúscules. Podria parlar de la tímida reforma agrària impulsada pel president del Brasil Joao Goulart i de la fulminant resposta dels EUA. De la Contra a Nicaragua finançada pels EUA amb la venda de drogues. De les magnífiques relacions dels EUA amb Fujimori. Del sistema de terror a base de tortures i repressió que va generar l'escola de les Amèriques. Podria parlar de la tètrica junta militar de El Salvador i de les matances indiscriminades contra camperols, sindicalistes i capellans.
Podria dir que la intromissió constant dels EUA a la zona ha provocat centenars de milers de morts, i que el seguidisme practicat pels règims titelles, a part de sang, només han aportat pobresa, misèria i analfabetisme entre la població.
És per això que Sud-amèrica avança cap a l'esquerra i cap als moviments socialistes, perquè ja estan tips de ser carn de presidi, carn de carrer i carn de cementiri. Estan tips de ser ningús, de ser relegats a les ombres i de ser persones sense drets ni veu. Per això avança el socialisme a Sudamèrica, perquè la gent se sent part d'un moviment que camina amb ells.
Qui són els gran mitjans de comunicació neoliberals per negar-lis el seu dret a la independència i a la dignitat? Qui són ells per qüestionar les seves polítiques socialistes quan el capitalisme nord-americà, que aquests mitjans defensen, els ha deixat en la més extrema pobresa? Qui són ells per acusar a Chávez de dictador quan aquest ha guanyat legalment nombroses conteses electorals? Qui són ells per parlar d'objectivitat informativa quan sempre han practicat un periodisme que silencia els règims sanguinaris situats en l'òrbita de Washington i torpedinen a base d'exageració, desinformació i manipulació als governs legítims que s'oposen al poder nord-americà? Qui collons sou vosaltres, colla de cretins miserables, venuts als interessos de bancs, multinacionals i grans corporacions per donar lliçons de democràcia?
A fer la mà sangoneres, Amèrica del Sud diu prou al neocolonialisme i diu si a la dignitat i a la independència real, i a més a més ho fa a partir de la democràcia i de la paraula., a partir dels fets i de les polítiques que donen veu i dret als desheretats.
dimecres 25 de novembre de 2009
Lenin, discurs contra els pogroms antisemites
Antisemitisme significa animadversió estesa cap a la comunitat jueva. Quan l’abominable monarquia tsarista estava a les acaballes, va intentar instigar els obrers i camperols ignorants contra la comunitat jueva. La policia tsarista, aliada amb els terratinents i els capitalistes, va organitzar pogroms contra els jueus. Els terratinents i els capitalistes intentaren focalitzar l’odi dels obrers i dels camperols, ofegats a causa de la seua misèria, contra els jueus. També en altres països, sovint veiem els capitalistes fomentant l’odi contra els jueus per tal d’encegar els treballadors, per desviar-ne l’atenció de l’enemic real de la classe treballadora: el capital. L’odi cap a la comunitat jueva es manté només en aquells països on l’esclavatge respecte dels terratinents i els capitalistes ha sembrat una ignorància abismal entre els treballadors i els camperols. Només el poble més ignorant i oprimit pot creure’s les mentides i les difamacions que es llancen contra els jueus. Aquest fet és una reminiscència de l’època feudal, quan els retors cremaven els heretges a la foguera, quan els camperols eren esclaus i quan el poble estava aixafat i mancat de possibilitat d’expressar-se. Aquesta ignorància antiga, feudal, està defallint; els ulls del poble s’estan obrint.No són els jueus qui són enemics de la classe treballadora. Els enemics dels obrers són els capitalistes d’arreu. Entre els jueus hi ha obrers i, aquests, conformen la majoria. Són els nostres germans, qui, com nosaltres, estan oprimits pel capital; són els nostres camarades en la lluita pel socialisme. Entre els jueus hi ha kulaks, explotadors i capitalistes, així com n’hi ha entre els soviètics, i entre qualsevol grup de qualsevol nació. Els capitalistes s’esforcen a sembrar i fomentar l’odi entre els treballadors de diferents creences, de diferents nacions i de diferents races. Els qui no treballen romanen al poder gràcies al domini i a la força del capital. Els jueus rics, així com els russos rics i els rics de tots els països, estan aliats per oprimir, aixafar, robar i desunir els treballadors. Vergonya del detestable tsarisme, que va torturar i perseguir la comunitat jueva. Vergonya d’aquells qui fomenten l’odi cap als jueus, que insten a l’odi cap a altres nacions. Llarga vida a la confiança fraternal i a l’aliança combativa de la classe treballadora de totes les nacions en la lluita per enderrocar el capital.
diumenge 8 de novembre de 2009
dimecres 14 d’octubre de 2009
Hollywood contra Franco
Desafiant la indústria, la distribució i la seva pròpia vida, el realitzador Oriol Porta ha recuperat la memòria dels combatents americans de la Guerra Civil al documental Hollywood contra Franco. Nou anys d’intens treball que veurà la llum per la tenacitat i el risc econòmic assumit per Porta. La pel·lícula, que s’estrena divendres, té un fil conductor: el brigadista Alvah Bessie, amb una biografia digna d’un heroi homèric. Nascut a Nova York el 1905 al si d’una família benestant, va patir les greus depressions econòmiques dels trenta. Totalment arruïnat, es va conscienciar a través de la lectura i es va radicalitzar contra la injustícia. Els seus anhels de llibertat trobarien una cita: la Guerra Civil espanyola, on va combatre al Jarama, Brunete, Belchite, Terol i Corbera, un dels escenaris més sagnants de la contraofensiva de l’Ebre. De retorn als EUA treballaria com a guionista. Coincidint amb la Guerra Freda, seria un dels 10 de Hollywood, processats pel Comitè d’Activitats Nord-americanes i condemnat a un any de presó. Els herois de la Guerra d’Espanya passaven a ser perseguits durant la Caça de Bruixes mentre els estudis de Hollywood deixaven de ser bel·ligerants contra Franco a causa dels pactes del general amb Eisenhower.La història d’Alvah és la base de Hollywood contra Franco, però el film té com a protagonistes actors, directors, guionistes i altres professionals, opositors al conservadorisme majoritari dels estudis, paradoxalment dirigits per jueus. El documental és, així mateix, un catàleg de films mítics sobre la Guerra Civil, des de Casablanca (1942) i Per qui toquen les campanes (1943) fins a la recreació del maquis llibertari Quico Sabaté a Va arribar el dia de la venjança (1964), Tal com érem (1973) i El testaferro (1976), amb estrelles irrepetibles com Humphrey Bogart, Ingrid Bergman, Gary Cooper, Gregory Peck, Barbra Streisand, Woody Allen i Robert Redford, entre d’altres. Més de cinquanta pel·lícules, moltes de mítiques, van evocar els republicans abandonats per les democràcies. A la roda de premsa es van lamentar que la Fundació Chaplin vetés l’escena d’una pel·lícula en què en un diari es veu el titular “els nazis bombardegen Guernika”.
Narrada amb ritme àgil i utilitzant testimonis i l’aportació fonamental de Romà Gubern i de l’actriu Susan Sarandon, Hollywood contra Franco és un recorregut apassionat i militant d’un conflicte romàntic, un dels pocs en què els soldats lluitaven per convicció. Gubern va recordar que el film “era una assignatura pendent, contribució a la memòria històrica i una mirada a l’evolució dels estudis”. Compta amb l’aportació del fill d’Alvah, Dan Bessie, que va evocar el dia en què el seu pare va tornar a Amèrica el 1938. A finals dels seixanta, Alvah, mort el 1985, retornaria a Barcelona. Amb Jaime Camino i Romà Gubern estrenarien el 1968 Espanya, una altra vegada, la història d’un metge de la Brigada Lincoln. Gubern va explicar que el va acompanyar a la zona de l’Ebre, on va lluitar pels seus ideals.
extret de l'Avui (David Castillo)
Trailer
dimecres 30 de setembre de 2009
GUSTAU MUÑOZ
Gustau Muñoz va néixer el 7 de març de 1962 a Sevilla. Fill d'un agent de viatges i d'una mestressa de casa, era el tercer de cinc germans. Més endavant, la família es traslladà a Barcelona on van néixer els dos darrers germans. Als quatre anys entrà a estudiar als Salesians, d'on sortí amb el graduat escolar i un munt de partits d'hoquei sobre patins jugats. Penjats els estudis, en Gustau va començar a treballar de repartidor en un supermercat amb quinze anys. Deixà més tard aquesta feina per entrar en una agència de viatges, feina que compaginava amb els seus estudis d'anglès. Algunes de les seves afeccions eren la fotografia i, sobretot, els esports de muntanya. L'alpinisme era la seva gran afecció, que compartia amb un dels seus germans i una colla d'amics, ja fos escalant roca com alta muntanya.
Pel que fa a la política, començà a moure's entorn de la CNT. A causa del seu treball a l'agència, mantingué contactes i col·laborà esporàdicament amb la secció de transports, on militava un germà seu. Juntament amb aquest, participà en les assemblees i l'agitació que va precedir la negociació del conveni de 1978. També prengué part activa en les campanyes i manifestacions de suport als presos del cas Scala. La primavera d'aquell 1978, en Gustau, que acostumava a participar en la majoria de concentracions on es qüestionés la legalitat democràtica de l'Estat espanyol, se solidaritzà al carrer amb les lluites convocades per assemblees de disminuïts físics, les vagues de PNN i dels estudiants que reclamaven la continuïtat del nocturn. També participà en les manifestacions independentistes de diumenge a la tarda que s'organitzaven espontàniament a la plaça Sant Jaume en acabar les sardanes.
Després de diverses trobades amb part de la militància del PCE(i), decideix formar part de l'organització integrant-se a les seves joventuts (Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes) com a col·laborador i membre de suport a les manifestacions. Durant els enfrontaments que hi hagué a la primera gran manifestació convocada per l'Associació d'Amistat i Solidaritat amb el Poble Saharaui en suport al Front Polisario i a la RASD, en Gustau resultà ferit d'una pilotada de goma al front. Afortunadament, a l'hospital on va ser atès només li van apreciar un hematoma que trigaria alguns dies a desaparèixer. El seu compromís polític no l'apartà d'altres activitats com la fotografia o els esports de muntanya, les seves dues majors afeccions. Juntament amb el seu germà i els seus amics practicaven sovint l'alpinisme tant en paret com en muntanya. Ara bé, això no el va fer oblidar de les seves responsabilitats polítiques. Un exemple evident, fou la penjada d'una pancarta exigint la llibertat d'expressió que duia l'anagrama de la campanya contra el Consell de Guerra als Joglars per la peça teatral "La Torna". Aquesta acció fou duta a terme al sostre del Monestir de Montserrat davant la perplexitat i les atentes mirades de nombrosos turistes, muntanyistes, feligresos, benedictins i algun guàrdia civil. Després de realitzar l'acció de protesta va aconseguir, juntament amb els seus companys, escapar de la detenció.
[edita] La mort
Per la Diada Nacional de Catalunya de 1978, diverses organitzacions polítiques es mobilitzaren a Barcelona en manifestació. Una d'elles fou convocada, sota el lema "Fora les forces d'ocupació", a plaça Sant Jaume pel PCE(i), i posteriorment il·legalitzada per les autoritats competents. Tot i això, la mobilització tirà endavant amb la participació d'en Gustau, en qualitat de militant de la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes encarregat de donar suport a la manifestació com a piquet de defensa. Uns 1000 assistents iniciaren l'acte a les 20h del vespre al carrer Ferran a causa del fort desplegament policial davant del Palau de la Generalitat de Catalunya (plaça Sant Jaume) i encararen cap a les Rambles direcció Canaletes. El primer incident amb la policia es registrà davant de Canaletes quan es van descobrir dos agents de la Brigada Político-Social camuflats enmig de la manifestació, els quals van rebre l'atac d’ampolles incendiàries. Posteriorment, la manifestació continuà el seu recorregut donant mitja volta a plaça Catalunya per descendir per les Rambles i acabar a carrer Ferran. En el moment pròxim a la finalització de l'acte, el gruix de manifestants havia augmentat considerablement, algunes dades apunten a 2000 assistents. En el moment que es va arribar a l'alçada del carrer Avinyó, la policia va començar a disparar pilotes de goma i pots de fum per tal de disgregar els manifestants. Davant les càrregues policials, un piquet de defensa de la manifestació format per cinc persones va respondre amb llançaments d'ampolles incendiàries des del carrer Ensenyament i la plaça Sant Miquel. En aquell moment van aparèixer policies de paisà pistola en mà amb l'objectiu de detenir-los, però no fou possible perquè es van veure sorpresos amb més artefactes incendiaris. Els membres del piquet aprofitaren aquell moment per sortir pel carrer Ensenyament cap al carrer Ferran, mentre s'escoltaven a la plaça els trets d'arma de foc. Just enmig dels avalots, en Gustau fou abatut davant del Sindicat de Banquers (carrer Ferran) per una bala del calibre 38 que va ser disparada de front. Un metge, que es trobava entre els vianants, l'intentà reanimar sense èxit dins d'un portal. Alguns dels manifestants intentaren avisar la policia dels fets per intentar que cedissin la seva activitat bel·ligerant, sense que aquesta es fes efectiva fins a l'arribada de l'ambulància avisada pels presents. Finalment, el cadàver del noi fou traslladat al dispensari de Pere Camps, on durant més de dues hores el personal sanitari va estar sotmès sota pressió policial per tal que no donessin cap mena d'informació. Posteriorment fou traslladat a l'Hospital Clínic.
[edita] L'enterrament
Per si no n'hi havia prou amb l'assassinat, la Policia va voler seguir intervenint-hi fins i tot en el seu enterrament. Per tal d'evitar una politització de l'acte, deslegitimar la figura de Gustau Muñoz de cara a l'opinió pública i sobretot, desestabilitzar el PCE(i), la Policia va decidir que l'enterrament es duria a terme en dues fases perfectament estudiades. La primera part consistia a avançar el funeral, convocat en principi per la família per a les 4 de la tarda. Així doncs, la Policia va aconsellar als familiars, a través d'un intermediari, l'avançament del sepeli per tal d'evitar més problemes. Tot fa pensar que fou el tinent coronel Rubio de la Policia Armada qui ordenà treure tan ràpid com fos possible el cos de l'Hospital Clínic i enterrar-lo a Montjuïc abans de l'hora prevista. A les 12 del migdia, rebutjant el cotxe fúnebre, s'introduí el taüt en una furgoneta i aquesta es dirigí cap el cementiri sense que se n'adonessin ni els periodistes ni les persones que passejaven en petits grups pels voltants de l'hospital. Cap a les 2 del migdia, sense missa a causa de les presses, el capellà dedicà un respons de dos minuts a peu de nínxol. La segona part d'aquest enterrament obeïa a una estratègia repressiva per escapçar definitivament un partit comunista que suposava un entrebanc per la Transició espanyola. La Policia sabia que avançant el funeral, la majoria de la gent disposada a assistir a l'homenatge anirien desistint-se a mesura que s'anés coneixent la notícia. Els qui no es desistirien per homenatjar-lo serien els companys de militància de la UJML i el PCE(i). Entre les 3 i les 4 de la tarda, militants comunistes, anarquistes i llibertaris es concentraren davant les portes d'urgència de l’Hospital Clínic i s'assabentaren progressivament de l'enterrament dirigit per la Policia. La indignació es va fer patent i 300 persones van decidir dirigir-se en manifestació fins al cementiri nord. En arribar el grup a la plaça Espanya és dissolta ràpidament per diverses càrregues dels antiavalots. A partir d'allà, es va fer constar que únicament unes 100 persones podrien arribar fins al cementiri. Segons testimonis que integraven aquest grup, la zona estava presa per policies amb walki-talkies i prismàtics. Un cop davant del nínxol es va retre un petit homenatge amb el cant d’Els Segadors i La Internacional incloses. A mesura que anaven sortint del cementiri, just en creuar el llindar, eren detinguts contundentment i introduïts en un autobús i després portats en un solar on hi havia comptabilitzats uns 30 detinguts. La majoria d'aquesta gent fou sorpresa per un nombrós dispositiu policíac a la parada d'autobús de Can Tunis. Les corredisses es van fer inevitables, mentre se sentien trets de pilota i algun tret de pistola efectuat per dos policies de paisà. Posteriorment, tots els represaliats foren traslladats a la comissaria de Via Laietana per repartir-los en diverses dependències policials de Barcelona, on hi restaren incomunicats, sense càrrecs ni dret a advocat durant 7 dies.
[edita] Seguiment jurídic
El procediment és de Diligències Prèvies núm. 2176/78 del Jutjat d'Instrucció núm. 6 de Barcelona (després Sumari 67/79).
* 13 de setembre 1978: Es realitza l'autòpsia del cadàver.
* 4 d'octubre 1978: Hi ha una diligència d'ampliació de l'autòpsia.
* 16 d'octubre 1978: La Policia espanyola comunica al Jutjat que el 16 de setembre va enviar un informe dels fets als Jutjats Centrals d'Instrucció de l'Audiència Nacional. Així doncs, és la Policia qui decideix que el cas sigui jutjat en aquest organisme.
* 19 d'octubre 1978: El Jutjat núm. 6 de Barcelona s'inhibeix del cas.
* 7 de novembre 1978: L'Audiència Nacional torna les diligències al Jutjat de Barcelona per entendre que la competència és d'aquest últim.
La Policia espanyola va enviar a l'Audiència Nacional, de forma conjunta, l'atestat per l'homicidi i l'efectuat per les detencions a l'enterrament en un clar intent d'aconseguir que l'Audiència Nacional accepti la competència dels dos assumptes. Per aquest motiu en inhibir-se, els dos atestats van aparèixer a les Diligències del Jutjat núm. 6.
Les investigacions es varen portar a terme únicament en relació amb l'assassinat, i a tal efecte es fa testificar als policies imputats i als testimonis que acompanyaven en Gustau quan va ser assassinat. Així mateix, es van practicar pericials mèdiques no només en relació amb l'autòpsia sinó també sobre la possibilitat que el jove hagués pogut desplaçar-se corrent o caminant després de rebre l'impacte de bala.
* 12 de maig 1979: Quan faltaven diligències proposades per l'acusació particular, el Jutjat decreta la conclusió del Sumari sense processament. Poc després, la Sala 4a de l'Audiència revoca la resolució per seguir les investigacions.
* 19 de gener 1982: El Jutjat torna a donar per finalitzat el Sumari.
* 23 de juliol 1982: L'Audiència torna a revocar la conclusió del cas.
* setembre 1983: Novament es conclou el Sumari i davant l'Audiència se sol·licita el processament del policia que va disparar a plaça Sant Miquel, ja que tractant-se d'un únic imputat l'Audiència podia processar-lo.
* 13 d'octubre de 1983: La Sala 4a de l'Audiència denega la petició de processament acordant el sobreseïment provisional de la causa.
Pel que fa a la política, començà a moure's entorn de la CNT. A causa del seu treball a l'agència, mantingué contactes i col·laborà esporàdicament amb la secció de transports, on militava un germà seu. Juntament amb aquest, participà en les assemblees i l'agitació que va precedir la negociació del conveni de 1978. També prengué part activa en les campanyes i manifestacions de suport als presos del cas Scala. La primavera d'aquell 1978, en Gustau, que acostumava a participar en la majoria de concentracions on es qüestionés la legalitat democràtica de l'Estat espanyol, se solidaritzà al carrer amb les lluites convocades per assemblees de disminuïts físics, les vagues de PNN i dels estudiants que reclamaven la continuïtat del nocturn. També participà en les manifestacions independentistes de diumenge a la tarda que s'organitzaven espontàniament a la plaça Sant Jaume en acabar les sardanes.
Després de diverses trobades amb part de la militància del PCE(i), decideix formar part de l'organització integrant-se a les seves joventuts (Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes) com a col·laborador i membre de suport a les manifestacions. Durant els enfrontaments que hi hagué a la primera gran manifestació convocada per l'Associació d'Amistat i Solidaritat amb el Poble Saharaui en suport al Front Polisario i a la RASD, en Gustau resultà ferit d'una pilotada de goma al front. Afortunadament, a l'hospital on va ser atès només li van apreciar un hematoma que trigaria alguns dies a desaparèixer. El seu compromís polític no l'apartà d'altres activitats com la fotografia o els esports de muntanya, les seves dues majors afeccions. Juntament amb el seu germà i els seus amics practicaven sovint l'alpinisme tant en paret com en muntanya. Ara bé, això no el va fer oblidar de les seves responsabilitats polítiques. Un exemple evident, fou la penjada d'una pancarta exigint la llibertat d'expressió que duia l'anagrama de la campanya contra el Consell de Guerra als Joglars per la peça teatral "La Torna". Aquesta acció fou duta a terme al sostre del Monestir de Montserrat davant la perplexitat i les atentes mirades de nombrosos turistes, muntanyistes, feligresos, benedictins i algun guàrdia civil. Després de realitzar l'acció de protesta va aconseguir, juntament amb els seus companys, escapar de la detenció.
[edita] La mort
Per la Diada Nacional de Catalunya de 1978, diverses organitzacions polítiques es mobilitzaren a Barcelona en manifestació. Una d'elles fou convocada, sota el lema "Fora les forces d'ocupació", a plaça Sant Jaume pel PCE(i), i posteriorment il·legalitzada per les autoritats competents. Tot i això, la mobilització tirà endavant amb la participació d'en Gustau, en qualitat de militant de la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes encarregat de donar suport a la manifestació com a piquet de defensa. Uns 1000 assistents iniciaren l'acte a les 20h del vespre al carrer Ferran a causa del fort desplegament policial davant del Palau de la Generalitat de Catalunya (plaça Sant Jaume) i encararen cap a les Rambles direcció Canaletes. El primer incident amb la policia es registrà davant de Canaletes quan es van descobrir dos agents de la Brigada Político-Social camuflats enmig de la manifestació, els quals van rebre l'atac d’ampolles incendiàries. Posteriorment, la manifestació continuà el seu recorregut donant mitja volta a plaça Catalunya per descendir per les Rambles i acabar a carrer Ferran. En el moment pròxim a la finalització de l'acte, el gruix de manifestants havia augmentat considerablement, algunes dades apunten a 2000 assistents. En el moment que es va arribar a l'alçada del carrer Avinyó, la policia va començar a disparar pilotes de goma i pots de fum per tal de disgregar els manifestants. Davant les càrregues policials, un piquet de defensa de la manifestació format per cinc persones va respondre amb llançaments d'ampolles incendiàries des del carrer Ensenyament i la plaça Sant Miquel. En aquell moment van aparèixer policies de paisà pistola en mà amb l'objectiu de detenir-los, però no fou possible perquè es van veure sorpresos amb més artefactes incendiaris. Els membres del piquet aprofitaren aquell moment per sortir pel carrer Ensenyament cap al carrer Ferran, mentre s'escoltaven a la plaça els trets d'arma de foc. Just enmig dels avalots, en Gustau fou abatut davant del Sindicat de Banquers (carrer Ferran) per una bala del calibre 38 que va ser disparada de front. Un metge, que es trobava entre els vianants, l'intentà reanimar sense èxit dins d'un portal. Alguns dels manifestants intentaren avisar la policia dels fets per intentar que cedissin la seva activitat bel·ligerant, sense que aquesta es fes efectiva fins a l'arribada de l'ambulància avisada pels presents. Finalment, el cadàver del noi fou traslladat al dispensari de Pere Camps, on durant més de dues hores el personal sanitari va estar sotmès sota pressió policial per tal que no donessin cap mena d'informació. Posteriorment fou traslladat a l'Hospital Clínic.
[edita] L'enterrament
Per si no n'hi havia prou amb l'assassinat, la Policia va voler seguir intervenint-hi fins i tot en el seu enterrament. Per tal d'evitar una politització de l'acte, deslegitimar la figura de Gustau Muñoz de cara a l'opinió pública i sobretot, desestabilitzar el PCE(i), la Policia va decidir que l'enterrament es duria a terme en dues fases perfectament estudiades. La primera part consistia a avançar el funeral, convocat en principi per la família per a les 4 de la tarda. Així doncs, la Policia va aconsellar als familiars, a través d'un intermediari, l'avançament del sepeli per tal d'evitar més problemes. Tot fa pensar que fou el tinent coronel Rubio de la Policia Armada qui ordenà treure tan ràpid com fos possible el cos de l'Hospital Clínic i enterrar-lo a Montjuïc abans de l'hora prevista. A les 12 del migdia, rebutjant el cotxe fúnebre, s'introduí el taüt en una furgoneta i aquesta es dirigí cap el cementiri sense que se n'adonessin ni els periodistes ni les persones que passejaven en petits grups pels voltants de l'hospital. Cap a les 2 del migdia, sense missa a causa de les presses, el capellà dedicà un respons de dos minuts a peu de nínxol. La segona part d'aquest enterrament obeïa a una estratègia repressiva per escapçar definitivament un partit comunista que suposava un entrebanc per la Transició espanyola. La Policia sabia que avançant el funeral, la majoria de la gent disposada a assistir a l'homenatge anirien desistint-se a mesura que s'anés coneixent la notícia. Els qui no es desistirien per homenatjar-lo serien els companys de militància de la UJML i el PCE(i). Entre les 3 i les 4 de la tarda, militants comunistes, anarquistes i llibertaris es concentraren davant les portes d'urgència de l’Hospital Clínic i s'assabentaren progressivament de l'enterrament dirigit per la Policia. La indignació es va fer patent i 300 persones van decidir dirigir-se en manifestació fins al cementiri nord. En arribar el grup a la plaça Espanya és dissolta ràpidament per diverses càrregues dels antiavalots. A partir d'allà, es va fer constar que únicament unes 100 persones podrien arribar fins al cementiri. Segons testimonis que integraven aquest grup, la zona estava presa per policies amb walki-talkies i prismàtics. Un cop davant del nínxol es va retre un petit homenatge amb el cant d’Els Segadors i La Internacional incloses. A mesura que anaven sortint del cementiri, just en creuar el llindar, eren detinguts contundentment i introduïts en un autobús i després portats en un solar on hi havia comptabilitzats uns 30 detinguts. La majoria d'aquesta gent fou sorpresa per un nombrós dispositiu policíac a la parada d'autobús de Can Tunis. Les corredisses es van fer inevitables, mentre se sentien trets de pilota i algun tret de pistola efectuat per dos policies de paisà. Posteriorment, tots els represaliats foren traslladats a la comissaria de Via Laietana per repartir-los en diverses dependències policials de Barcelona, on hi restaren incomunicats, sense càrrecs ni dret a advocat durant 7 dies.
[edita] Seguiment jurídic
El procediment és de Diligències Prèvies núm. 2176/78 del Jutjat d'Instrucció núm. 6 de Barcelona (després Sumari 67/79).
* 13 de setembre 1978: Es realitza l'autòpsia del cadàver.
* 4 d'octubre 1978: Hi ha una diligència d'ampliació de l'autòpsia.
* 16 d'octubre 1978: La Policia espanyola comunica al Jutjat que el 16 de setembre va enviar un informe dels fets als Jutjats Centrals d'Instrucció de l'Audiència Nacional. Així doncs, és la Policia qui decideix que el cas sigui jutjat en aquest organisme.
* 19 d'octubre 1978: El Jutjat núm. 6 de Barcelona s'inhibeix del cas.
* 7 de novembre 1978: L'Audiència Nacional torna les diligències al Jutjat de Barcelona per entendre que la competència és d'aquest últim.
La Policia espanyola va enviar a l'Audiència Nacional, de forma conjunta, l'atestat per l'homicidi i l'efectuat per les detencions a l'enterrament en un clar intent d'aconseguir que l'Audiència Nacional accepti la competència dels dos assumptes. Per aquest motiu en inhibir-se, els dos atestats van aparèixer a les Diligències del Jutjat núm. 6.
Les investigacions es varen portar a terme únicament en relació amb l'assassinat, i a tal efecte es fa testificar als policies imputats i als testimonis que acompanyaven en Gustau quan va ser assassinat. Així mateix, es van practicar pericials mèdiques no només en relació amb l'autòpsia sinó també sobre la possibilitat que el jove hagués pogut desplaçar-se corrent o caminant després de rebre l'impacte de bala.
* 12 de maig 1979: Quan faltaven diligències proposades per l'acusació particular, el Jutjat decreta la conclusió del Sumari sense processament. Poc després, la Sala 4a de l'Audiència revoca la resolució per seguir les investigacions.
* 19 de gener 1982: El Jutjat torna a donar per finalitzat el Sumari.
* 23 de juliol 1982: L'Audiència torna a revocar la conclusió del cas.
* setembre 1983: Novament es conclou el Sumari i davant l'Audiència se sol·licita el processament del policia que va disparar a plaça Sant Miquel, ja que tractant-se d'un únic imputat l'Audiència podia processar-lo.
* 13 d'octubre de 1983: La Sala 4a de l'Audiència denega la petició de processament acordant el sobreseïment provisional de la causa.
extret de la viquipèdia
dissabte 19 de setembre de 2009
HANS BEIMLER
H
ans Beimler va néixer el 2 de juliol del 1895 a la ciutat bàvara de Munic. Va ser membre del Comitè Central del Partit Comunista Alemany i diputat del Reichstag. La seva lluita contra el nazisme i el seu origen jueu el van portar al camp de concentració de Dachau (Alemanya) l'11 d'abril del 1933, igual que la seva dona Zenta que fou enviada a un altre camp deu dies després. Beimler va aconseguir escapolir-se, un dia abans de la seva execució, escanyant un guàrdia de les SS i vestint-se amb la seva roba.
Va allistar-se com a voluntari a la Guerra Civil i el 23 de juliol del 1936 va formar a la caserna de Pedralbes de Barcelona la centúria Thälmann, en honor del líder comunista Ernst Thälmann, els components de la qual eren majoritàriament comunistes alemanys. La centúria Thälmann es va convertir en batalló el novembre del 1936 i es va incorporar a la XII Brigada Internacional, al costat dels batallons Garibaldi i André Marty. Foren enviats a Madrid el 7 de novembre, sota el comandament del general Paul Lukács, sent Hans Beimler el comissari polític del batalló Thälmann.
L'1 de desembre del 1936 va morir a la batalla de la carretera de La Corunya, al front de la Ciutat Universitària, a Madrid. El seu enterrament fou un acte multitudinari i emotiu que va inspirar Rafael Alberti un poema. A partir de juliol de 1937, el batalló Thälmann, que va ser transferit a la XI Brigada Internacional, va ser conegut també com a batalló Hans Beimler.
ans Beimler va néixer el 2 de juliol del 1895 a la ciutat bàvara de Munic. Va ser membre del Comitè Central del Partit Comunista Alemany i diputat del Reichstag. La seva lluita contra el nazisme i el seu origen jueu el van portar al camp de concentració de Dachau (Alemanya) l'11 d'abril del 1933, igual que la seva dona Zenta que fou enviada a un altre camp deu dies després. Beimler va aconseguir escapolir-se, un dia abans de la seva execució, escanyant un guàrdia de les SS i vestint-se amb la seva roba.Va allistar-se com a voluntari a la Guerra Civil i el 23 de juliol del 1936 va formar a la caserna de Pedralbes de Barcelona la centúria Thälmann, en honor del líder comunista Ernst Thälmann, els components de la qual eren majoritàriament comunistes alemanys. La centúria Thälmann es va convertir en batalló el novembre del 1936 i es va incorporar a la XII Brigada Internacional, al costat dels batallons Garibaldi i André Marty. Foren enviats a Madrid el 7 de novembre, sota el comandament del general Paul Lukács, sent Hans Beimler el comissari polític del batalló Thälmann.
L'1 de desembre del 1936 va morir a la batalla de la carretera de La Corunya, al front de la Ciutat Universitària, a Madrid. El seu enterrament fou un acte multitudinari i emotiu que va inspirar Rafael Alberti un poema. A partir de juliol de 1937, el batalló Thälmann, que va ser transferit a la XI Brigada Internacional, va ser conegut també com a batalló Hans Beimler.
dijous 27 d’agost de 2009
EL COMITÈ D’ACTIVITATS ANTIAMERICANES I LA CACERA DE BRUIXES A HOLLYWOOD
Es coneix amb el nom de Cacera de bruixes o mccarthysme degut a que el senador nord-americà Joseph McCarthy va capitanejar unes de les comissions més inquisitorials als processos de diferents Comitès d’Activitats Antiamericanes que van actuar als anys quaranta i cinquanta del segle passat a la recerca de subversius i comunistes en la indústria del cinema, particularment entre directors i guionistes. El clima polític i social de postguerra estava definit per la guerra freda, una política de fre a l’expansió soviètica i de propaganda anticomunista. Les eleccions de 1944 guanyades per Truman van donar un gir dretà al Partit Demòcrata, de forma que el pensament liberal va quedar en entredit i l’americanisme es va identificar amb l’anticomunisme.
El Partit Comunista dels Estats Units (PCUSA) tenia uns vuitanta mil militants l’any 1944, dels quals es calculen en uns tres-cents els membres que treballaven en la indústria del cinema, la meitat d’ells com a guionistes.
L’onada conservadora aconsegueix que l’any 1946 es promulgui l’anomenada Llei Taft-Harley que obligava a realitzar un jurament anticomunista per ocupar càrrecs sindicals. A l’octubre de 1947 es crea la comissió Parnell Thomas, el primer Comitè d’Activitats Antiamericanes que va obrir la veda de la cacera de bruixes anticomunista a Hollywood. Aquesta comissió va citar a declarar a 19 inamistosos (presumptes comunistes) i a uns altres amistosos (dretans disposats a delatar). L’estratègia de resistència dels inamistosos va consistir en apel·lar a la Cinquena Esmena ningú està obligat a declarar contra si mateix i també a la Primera, que consagra la llibertat de pensament, religió, expressió i associació. Van rebutjar la capacitat de la comissió per interrogar i el procés sencer de cacera de bruixes. Degut a que els sectors progressistes van crear el Comittee for the First Amendment (CFA), que van encapçalar John Huston i William Wyler, i degut també a la campanya de premsa que es va desencadenar, la comissió Parnell Thomas només va interrogar a deu cineastes, anomenats després els Deu de Hollywood: John Howard Lawson, Dalton Trumbo, Albert Maltz, Alvah Bessie, Samuel Ornitz, Herbert Biberman, Edward Dmytryk, Adrian Scott, Ring W. Lander i Lester Cole. Per la seva banda, els qui van donar suport al Comitè d’Activitats Antiamericanes com Jack Warner, Louis B. Mayer ¾ productors ¾ o Walt Disney van explicar que no havien realitzat pel·lícules antiamericanes i que havien expulsat de l’estudi els infiltrats comunistes.
Els Deu de Hollywood van ser condemnats l’any 1950 a 10.000 dòlars de multa i a un any de presó. Poc temps després de ser empresonats sorgeixen els penediments i les delacions: el director Edward Dmytryk és el primer en fer-ho i denuncia dos companys.
Un altra eina de la Cacera de Bruixes fou la Comissió Wood, que va actuar entre 1951 i 1952, en un clima de fervor anticomunista degut a la revolució comunista a Xina i a la Guerra de Corea. Va citar a declarar a mig centenar d’inamistosos, que només tenien com a alternativa el penediment i la delació. Entre 1953 i 1955 van actuar les comissions Velde i Walter; la cacera de bruixes es modera amb la fi de la Guerra de Corea i la reprovació del Senat a Joseph McCarthy que, cada cop més paranoic, denunciava la infiltració comunista en diversos estaments de l’Administració.
Un dels resultats dels diferents comitès d’activitats antiamericanes fou la creació de les llistes negres, que suposaven la condemna a l’ostracisme professional als seus integrants. Qui formaven part d’aquestes llistes? Per exemple, els qui es van negar a declarar davant d’aquestes comissions, els qui invocaren la Primera o la Cinquena Esmena, els qui havien donat suport a organitzacions cíviques, antifeixistes o progressistes, solidaritzant-se amb els inculpats, etc. L’any 1956 es van comptabilitzar 214 persones – la meitat d’elles guionistes excloses de Hollywood. Els resultat fou que va haver escriptors, actors, directors i tècnics que van haver de canviar de professió, fugir a Europa o treballar de forma clandestina. Va haver qui va treballar a sous baixos i amb nom fals o mitjançant una persona interposada (tapadores), sobretot per a les petites companyies. Un dels casos més curiosos fou el de Dalton Trumbo, que va arribar a guanyar l’Óscar al millor guió (The Brave One, Irving Rapper, 1957), amb el pseudònim de Robert Rich.
Charles Chaplin, l’expulsió del qual havia estat demanada per la comissió Parnell Thomas, es va quedar a Europa quan va rebre un telegrama el fiscal general on li anunciava que seria investigat. El clima de la Cacera de Bruixes va propiciar que directors com ara John Huston, Orson Welles i Fritz Lang marxessin també cap a Europa.
Un altre resultat van ser les delacions: en diferents sessions dels Comitès d’Activitats Antiamericanes, directors progressistes amb obres molt valuoses com Edward Dmytryk, Elia Kazan o Robert Rossen van delatar col·legues que havien estat afiliats al PCUSA per poder continuar amb les seves carreres. Altres es van penedir immediatament, com l’actor Sterling Hayden que, després de delatar companys seus, va encapçalar la resistència al mccarthysme. Alguns van voler justificar la delació en les seves pròpies pel·lícules, com Elia Kazan amb On the Waterfront (La ley del silencio, 1954).
Globalment, els anys durs del mccarthysme van produir un gir conservador en el cinema nord-americà i van provocar un seriós trencament en la professió; com va diagnosticar Orson Welles, “de la meva generació som molt pocs els que no hem traït la nostra postura, els que no vam donar noms d’altres persones. Això és terrible. No sé com una persona es pot recuperar d’una traïció així que difereix enormement de la d’un francès, per exemple, que fou delator de la Gestapo per poder salvar la vida de la seva esposa; és un altre tipus de col·laboració. El gran problema de l’esquerra nord-americana es que va trair per salvar les seves piscines.”
extret de Rebost de cinescola
dimarts 9 de juny de 2009
dimecres 3 de juny de 2009
ELS WEATHERMEN (the Weather Underground Organization)
ELS WEATHERMEN (HOMES DEL TEMPS), un dels primers grups armats anticapitalistes fundat als EUA, són poc coneguts en aquesta banda de l'Atlàntic. Als setanta van cometre atemptats sense víctimes en nombrosos edificis oficials, com ara la seu de la Guàrdia Nacional d'Ohio, la seu del departament de Policia de la ciutat de Nova York, el Capitoli o els jutjats de Queens.L'integraven grups d'estudiants universitats que, a finals dels seixanta, van considerar que els moviments pacifistes eren massa passius i van optar per la radicalització. El nom està tret de la cançó de Bob Dylan Subterranean Homesick Blues (1965), que diu You don't need a weatherman to know which way the wind blows (no necessites un home del temps per saber d'on bufa el vent). De fet, una de les seves primeres accions va tenir lloc a la ciutat del vent, Chicago, on van promoure actes de violència en el marc del moviment Bring the War Home (porta la guerra a casa), que pretenia portar el patiment del poble vietnamita als carrers de les ciutats dels Estats Units.
A principis de 1970 els Weathermen van declarar oficialment la guerra als Estats Units i van anunciar la seva intenció d'atemptar contra els símbols del país. El 6 de març d'aquell mateix any, mentre manipulaven els explosius amb què pretenien fer volar un edifici oficial, es va produir un accident i tres membres de l'organització van morir a l'acte. La casa, número 18 del carrer 11 de Greenwich Village, propietat dels pares d'una integrant del grup, va quedar en ruïnes. També va quedar afectada la casa del costat, la número 16. Afortunadament, el jove actor que hi vivia no hi era en el moment de l'explosió.
Dues membres del grup van sobreviure a l'explosió, Cathy Wilkerson, filla del propietari de diverses emissores de ràdio del país, i Kathy Boudin, filla d'un conegudíssim advocat que en el seu dia havia liderat la defensa de molts dels acusats de comunisme pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, la famosa Caça de Bruixes del senador McCarthy. Van quedar en llibertat sota fiança.
Els Weathermen inicien una dècada de clandestinitat. A principis dels vuitanta la majoria de membres es lliuren a la policia, pressionats per les seves famílies i cansats de viure a la clandestinitat i sota identitats falses. Kathy Boudin participa en un atracament amb víctimes mortals. Havia deixat el seu fill, de pocs mesos, amb una cangur per participar en el robatori. No el va veure créixer; va acabar a la presó complint una pena de més de vint anys.
L'explosió al carrer 11 va marcar una generació de novaiorquesos. Philip Roth ho reflecteix a la novel·la Pastoral americana, en què un dels protagonistes, Seymour Irving Levov, viu el Somni Americà fins que la seva filla es radicalitza, comet un atemptat contra una oficina de correus, en què mor un metge, i opta per la clandestinitat.
Si que sabem que ha passat amb el jove actor del número 16 del carrer 11, la vida del qual no va quedar trencada per l'explosió. Va arribar a casa minuts després i un fotògraf, Fred W. McDarrah, va immortalitzar el moment (Steven Kasher Gallery). Ara ja no és tan jove i és considerat un dels millors actors dels Estats Units. És Dustin Hoffman.
"De nit, en els durs carrers, la joventut d'Amèrikkka jeu morta. On la cocaïna és més blanca el paviment es tenyeix de vermell. Predictible, rutinàriament acceptat, estat policial, la privació massiva de drets és la conseqüència d'això. Mentre les masses dormen els monstres roben la seva llibertat"
Harold H. Thompson. Pres anarquista als USA.
"A new morning-Changing weather"
Títol del comunicat que la WUO emet al començament de 1970.
"Els americans estan aprenent des d'una edat molt primerenca que tota violència que l'Estat no porta a terme és un crim i una cosa malatisa. Per aquesta raó, nosaltres vam ser anomenats criminals i gent mentalment malalta"
Mark Rudd (WUO)
"Tot era meravellós el dia que vaig bombardejar el Pentàgon. El cel era blau i els ocells cantaven"
Bill Ayers (WUO)
"No sóc un terrorista, mai ho he estat. Nosaltres el que vam intentar va ser
Bill Ayers (WUO)
"Weathermen està en contra de tot allò que per a Amèrica del Nord significa decència i bondat. Weathermen vol cremar i destruir els Estats Units d'Amèrica"
John Jacobs (WUO)
"Nit rera nit, dia rera dia, grans edificis i grans carrers, ciment i ferro, no són indestructibles per sempre. Ells també són fràgils i vulnerables. Una bomba i tot això pot caure com una porta que cau de cop"
Bill Ayers (WUO)
Els Rosenberg
Qui eren els Rosenberg?
Els que tenen uns anys sens dubte se’n recordaran d’un dels incidents més tràgics i cruels de la Guerra Freda: l’execució del matrimoni Julius i Ethel Rosenberg a la cadira elèctrica de la presó de Sing-Sing (a Ossining, al nord de Nova York) el 19 de juny de 1953, que va desfermar manifestacions, vagues i protestes a tot el món. Deien que els Rosenberg eren innocents i que serien executats per ser comunistes, que el cas era un exemple d’antisemitisme, un verdader cas Dreyfus americà, una execució política.
Tothom va protestar, des de Pius XII i JP Sartre a Albert Einstein, inclosos tots els premis Nobel i més d’un cap de govern i polítics de totes les tendències. Es van fer vagues de solidaritat i aturades al treball per tot el món. La commoció fou indescriptible (excepte a Espanya, on regnava Franco que els hauria agarrotat sense parlar-ne tant.) Però al final del dia l’esquerra americana havia après la lliçó: més valia callar, fer bondat i dedicar-se a altres coses. Havien quedat escarmentats i van copsar a fons la seva impotència col.lectiva. Com la majoria d’intel.lectuals occidentals, L’URSS era l’enemic irreconciliable i tots els socialdemòcrates eren companys de viatge.
Julius R. havia estudiat enginyeria al City College de Nova York esdevenint més o menys allò que a Catalunya se’n diu un pèrit electricista. Va servir a l’exèrcit durant la guerra amb el radar i es guanyava la vida reparant ràdios Va conèixer l’Ethel a la Lliga Comunista Americana i van esdevenir tots dos militants comunistes convençuts. Van contraure matrimoni i es van establir a un pis modest a la Lower East Side de Manhattan, que encara existeix.
Van tenir dos fills. Tota la família va continuar actuant en defensa de la causa comunista públicament.
Acusacions
L'any 1950, ja en plena Guerra Freda, Julius R. fou detingut com a espia soviètic. Les acusacions eren que havien venut el secret de la bomba atòmica a Rússia (com anomenaven sempre l’URSS), que havien reclutat per l’espionatge no se sap quants científics i acadèmics famosos.
Ja sap tothom que sí que és veritat que un espia va passar els secrets nuclears als stalinistes, però que fou el britànic Fuchs i no pas aquest pobre home. L’Ethel fou cridada a declarar a un Grand Jury i a la sortida fou dramàticament arrestada per l’FBI a les escales del Tribunal Federal de Manhattan (que està a Centre Street, al costat de les que ensenyen a Law and Order) acusada de ser una còmplice. Cap dels dos tornaria mai més a casa. Els dos Rosenberg ho van negar tot fins a la mort. Estaven orgullosos de ser comunistes de tota la vida, però ells eren lleials ciutadans i no havien espiat malgrat que l’URSS havia estat fins recentment un aliat.
A més, semblava un disbarat que un home conegut a tot Nova York com a comunista militant fes d’espia. Diuen que el famós Edgar Hoover, fundador de l´FBI tenia la mania que Amèrica estava en perill per culpa dels ciutadans jueus, que eren tots comunistes amagats, una afirmacio semblant a allò que deia la Inquisició espanyola dels Conversos. Hoover volia que els Rosenberg rebessin una sentència exemplar que es podria canviar amb la condició que es penedissin públicament. Després d’això els Rosenberg es dedicarien a anar per arreu denunciant el comunisme entre els jueus per apartar-los del mal
camí. Si això és veritat, en Hoover es va equivocar molt perquè Julius i Ethel, ferms en les seves conviccions no es van voler doblegar, van acceptar una sentència brutal i tot va acabar en una tragèdia horrorosa, per un bluff que havia fallat.
Això de què eren jueus sens dubte fou un element important pel Govern, perquè tots els participants, acusats, defensor, fiscal, i jutge n’eren. El fiscal, Roy Cohn, mereix una menció especial perquè fou un dels homes més odiosos i cínics que s’hagin vist mai a l’escena pública americana. Va esdevenir poc temps després del procés la mà dreta de McCarthy (diuen que es va oferir perquè MacCarthy necessitava algú per tractar amb la gent de “noms alemanys”, volent dir jueus-com ell-).
A més de perseguir els seus correligionaris, tot i ser homosexual ell mateix va aconseguir fer xantatge a molts gais, entre ells al mateix Edgar Hoover (que vivia en una situació domèstica amb el seu Vice-Director a l’FBI) i actuant d’advocat privat va robar diners a una clienta. Al final de la seva vida, en una entrevista digué que McCarthy no tenia gran intel.ligència, suggerint que moltes coses que van passar les havia muntat ell. En Cohn al final esdevingué una de les primeres víctimes americanes del SIDA.
Tornant al cas Rosenberg, es va presentar a donar testimoni el germà de l’Ethel, que era un mecànic de segona al projecte de la Bomba Atòmica a El Alamo. No s’acaba d’entendre com un home de tan poques qualificacions hauria pogut explicar a ningú com es fan bombes atòmiques, però ell va trair la germana afirmant que ella escrivia a màquina els informes d’espionatge escrits a mà pel Julius. Anys després, abans de morir, ho va desmentir tot explicant que els fiscals l’havien fet mentir i va afirmar que l’Ethel sabia que el marit espiava però no hi va participar mai.
Després hi havia en Morton Sobell, amagat a Mèxic, un company de carrera de Julius que havia treballat a la indústria de l’armament (v. més abaix). Tot això era interessant, però on estaven les proves? El fiscal Cohn va decidir que no en tenia cap. Aleshores Cohn va decidir que només els podia acusar d´haver CONSPIRAT per fer espionatge però que no calia demostrar que fossin espies, encara que era precisament això del què els estaven acusant cada dia al tribunal.
El jurat els va declarar culpables de conspiració. El jutge Irving Kaufman els van condemnar a mort tot seguit. La seva sentència és un verdader ultratge que indigna a tothom que l’ha llegit: va escriure i va dir que els Rosenberg eren traïdors als EUA que havien donat la bomba atòmica a Rússia i que eren culpables de la Guerra de Corea i de les
agressions soviètiques a tot el món (!!). Cap d’aquestes coses s’havia demostrat al procés ni era veritat. Més tard, el jutge va explicar en confiança a certs amics que abans de dictar la sentència havia anat a la sinagoga a pregar. Volia dir que Déu mateix aprovava l’execució.
Tot seguit van intentar convèncer els Rosenberg per separat a renegar del comunisme i denunciar-se mútuament prometent que serien indultats. No van voler i van triar morir executats tots dos el mateix dia. L’escàndol que l’execució va desfermar al món no s´ha acabat mai. L’any 2003 amb motiu del 50 aniversari de l’execucio una multitud es va reunir a un teatre de Nova York per recordar-los. Hi eren, com sempre, la Susan Sarandon, la gran figura venerable de l’esquerra militant a Nova York i els dos fills dels Rosenberg que han escrit llibres i lluitat tota la vida per causes progressistes. Un dels dos és Professor de Ciències Econòmiques a una petita Universitat i l’altre és un advocat que dirigeix una fundació.
La Veritat
Amb el temps se sap i s’aclareix gairebé tot. Vull dir, alguna vegada. Julius Rosenberg era un espia de poca importància reclutat per un agent del KGB. L’Ethel no era pràcticament res; fou executada per saber què feia el seu marit sense denunciar-lo i no va dubtar en acceptar-ho per la ideologia que havia fet seva.
En Morton Sobell (l’ex-company que s’havia escapat a Mèxic, on fou capturat), fou jutjat als EUA i empresonat per 17 anys. Ara ja té 91 anys i havia negat sempre ser un espia, fins i tot parlant amb els fills dels Rosenberg però l’altre dia va cridar un periodista del Los Angeles Times i va confessar sobtadament i sense pressió de cap mena que sí que havia estat un espia igual que en Julius i que havia tramès a Julius detalls de la fabricació de sistemes d’artilleria i de radar, que al seu parer eren armes defensives. Ara s’ha quedat tranquil i morirà en pau.
L’acusació que havien traït el secret de la bomba atòmica era un disbarat que no mereix comentaris. Havia reclutat gent en Julius? Hi ha qui diu que sí, hi ha qui no s’ho creu. Sembla que ell no era prou important ni tenia les connexions per apropar-se en confianca a gent important amb una proposta tan perillosa. Quants espies tenia al seu cercle? Si se sap, no ho ha explicat ningú però llevat de Sobell i el cunyat de Los Alamos ningú més ha estat detingut o acusat mai. Eren espies, però no de primera. La lectura de les comunicacions amb Moscou, ara ja publiques, es il·lustrativa del poc nivell de l’operacio. L’execució d’un espia de poca importància en temps de pau, sobretot sense proves, només per conspiració és un abus que no s’hauria d’acceptar. La millor font per entendre el cas són les transcripcions de les comunicacions interceptades entre Rosenberg i Moscou, que es poden trobar a la xarxa. El xifratge és primitiu. Un cop, Julius es refereix al nom de la seva dona sense xifra (!). Sovint es queixa que no li paguen res i que té moltes despeses.
Altres espies petits se´n surten amb un parell d’anys i són sovint bescanviats per un altre espia de la potència adversària. Pel que fa a Ethel la seva execució fou un verdader crim polític sense fundació ni raó per obligar-la a recantar. Com que era petita, els electrodes de la cadira elèctrica no feien contacte com calia. Li van haver de donar tres descàrregues i al final de l´horror es va veure fum sortint del cap.
Ara fa molts pocs dies també es va morir als 91 anys l’advocat Katz, defensor acarnissat dels Rosenberg, que per molts anys organitzava manifestacions amb pancartes davant del jutjat federal a l’aniversari de l’execució. La seva dona no li va voler dir res de la confessio recent de Sobell perque el difunt n’havia defensat sempre la innocència i havia esgotat totes les sol.licituds de revisió de la sentència i rehabilitació dels Rosenberg. Hi ha una obra de teatre recent on es veu el fantasma d’Ethel recriminant a Roy Cohn al llit de mort: "No en tenies cap necessitat…" li diu.
Article publicat a l'Avui l'any 2008
INADAPTAT: Perquè malgrat l'obra visionària que representa 1984 de George Orwell, no sempre la traïció i l'egoïsme s'acaben imposant en els moments decisius. És una possibilitat, però no la única. A voltes, l'amor és més gran que la pròpia por, i això si és mira detingudament és una esperança concedida pel sacrifici dels Rosenberg. Per alguns els Rosenberg no van ser res més que uns estùpids, que amb un arrepentiment públic envers la seva ideologia els hagués donat la llibertat. Per a mi en canvi, representen un cop de puny carregat de dignitat al cor deshumanitzat del sistema.
Els que tenen uns anys sens dubte se’n recordaran d’un dels incidents més tràgics i cruels de la Guerra Freda: l’execució del matrimoni Julius i Ethel Rosenberg a la cadira elèctrica de la presó de Sing-Sing (a Ossining, al nord de Nova York) el 19 de juny de 1953, que va desfermar manifestacions, vagues i protestes a tot el món. Deien que els Rosenberg eren innocents i que serien executats per ser comunistes, que el cas era un exemple d’antisemitisme, un verdader cas Dreyfus americà, una execució política.Tothom va protestar, des de Pius XII i JP Sartre a Albert Einstein, inclosos tots els premis Nobel i més d’un cap de govern i polítics de totes les tendències. Es van fer vagues de solidaritat i aturades al treball per tot el món. La commoció fou indescriptible (excepte a Espanya, on regnava Franco que els hauria agarrotat sense parlar-ne tant.) Però al final del dia l’esquerra americana havia après la lliçó: més valia callar, fer bondat i dedicar-se a altres coses. Havien quedat escarmentats i van copsar a fons la seva impotència col.lectiva. Com la majoria d’intel.lectuals occidentals, L’URSS era l’enemic irreconciliable i tots els socialdemòcrates eren companys de viatge.
Julius R. havia estudiat enginyeria al City College de Nova York esdevenint més o menys allò que a Catalunya se’n diu un pèrit electricista. Va servir a l’exèrcit durant la guerra amb el radar i es guanyava la vida reparant ràdios Va conèixer l’Ethel a la Lliga Comunista Americana i van esdevenir tots dos militants comunistes convençuts. Van contraure matrimoni i es van establir a un pis modest a la Lower East Side de Manhattan, que encara existeix.
Van tenir dos fills. Tota la família va continuar actuant en defensa de la causa comunista públicament.
Acusacions
L'any 1950, ja en plena Guerra Freda, Julius R. fou detingut com a espia soviètic. Les acusacions eren que havien venut el secret de la bomba atòmica a Rússia (com anomenaven sempre l’URSS), que havien reclutat per l’espionatge no se sap quants científics i acadèmics famosos.
Ja sap tothom que sí que és veritat que un espia va passar els secrets nuclears als stalinistes, però que fou el britànic Fuchs i no pas aquest pobre home. L’Ethel fou cridada a declarar a un Grand Jury i a la sortida fou dramàticament arrestada per l’FBI a les escales del Tribunal Federal de Manhattan (que està a Centre Street, al costat de les que ensenyen a Law and Order) acusada de ser una còmplice. Cap dels dos tornaria mai més a casa. Els dos Rosenberg ho van negar tot fins a la mort. Estaven orgullosos de ser comunistes de tota la vida, però ells eren lleials ciutadans i no havien espiat malgrat que l’URSS havia estat fins recentment un aliat.
A més, semblava un disbarat que un home conegut a tot Nova York com a comunista militant fes d’espia. Diuen que el famós Edgar Hoover, fundador de l´FBI tenia la mania que Amèrica estava en perill per culpa dels ciutadans jueus, que eren tots comunistes amagats, una afirmacio semblant a allò que deia la Inquisició espanyola dels Conversos. Hoover volia que els Rosenberg rebessin una sentència exemplar que es podria canviar amb la condició que es penedissin públicament. Després d’això els Rosenberg es dedicarien a anar per arreu denunciant el comunisme entre els jueus per apartar-los del mal
camí. Si això és veritat, en Hoover es va equivocar molt perquè Julius i Ethel, ferms en les seves conviccions no es van voler doblegar, van acceptar una sentència brutal i tot va acabar en una tragèdia horrorosa, per un bluff que havia fallat. Això de què eren jueus sens dubte fou un element important pel Govern, perquè tots els participants, acusats, defensor, fiscal, i jutge n’eren. El fiscal, Roy Cohn, mereix una menció especial perquè fou un dels homes més odiosos i cínics que s’hagin vist mai a l’escena pública americana. Va esdevenir poc temps després del procés la mà dreta de McCarthy (diuen que es va oferir perquè MacCarthy necessitava algú per tractar amb la gent de “noms alemanys”, volent dir jueus-com ell-).
A més de perseguir els seus correligionaris, tot i ser homosexual ell mateix va aconseguir fer xantatge a molts gais, entre ells al mateix Edgar Hoover (que vivia en una situació domèstica amb el seu Vice-Director a l’FBI) i actuant d’advocat privat va robar diners a una clienta. Al final de la seva vida, en una entrevista digué que McCarthy no tenia gran intel.ligència, suggerint que moltes coses que van passar les havia muntat ell. En Cohn al final esdevingué una de les primeres víctimes americanes del SIDA.
Tornant al cas Rosenberg, es va presentar a donar testimoni el germà de l’Ethel, que era un mecànic de segona al projecte de la Bomba Atòmica a El Alamo. No s’acaba d’entendre com un home de tan poques qualificacions hauria pogut explicar a ningú com es fan bombes atòmiques, però ell va trair la germana afirmant que ella escrivia a màquina els informes d’espionatge escrits a mà pel Julius. Anys després, abans de morir, ho va desmentir tot explicant que els fiscals l’havien fet mentir i va afirmar que l’Ethel sabia que el marit espiava però no hi va participar mai.
Després hi havia en Morton Sobell, amagat a Mèxic, un company de carrera de Julius que havia treballat a la indústria de l’armament (v. més abaix). Tot això era interessant, però on estaven les proves? El fiscal Cohn va decidir que no en tenia cap. Aleshores Cohn va decidir que només els podia acusar d´haver CONSPIRAT per fer espionatge però que no calia demostrar que fossin espies, encara que era precisament això del què els estaven acusant cada dia al tribunal.
El jurat els va declarar culpables de conspiració. El jutge Irving Kaufman els van condemnar a mort tot seguit. La seva sentència és un verdader ultratge que indigna a tothom que l’ha llegit: va escriure i va dir que els Rosenberg eren traïdors als EUA que havien donat la bomba atòmica a Rússia i que eren culpables de la Guerra de Corea i de les
agressions soviètiques a tot el món (!!). Cap d’aquestes coses s’havia demostrat al procés ni era veritat. Més tard, el jutge va explicar en confiança a certs amics que abans de dictar la sentència havia anat a la sinagoga a pregar. Volia dir que Déu mateix aprovava l’execució. Tot seguit van intentar convèncer els Rosenberg per separat a renegar del comunisme i denunciar-se mútuament prometent que serien indultats. No van voler i van triar morir executats tots dos el mateix dia. L’escàndol que l’execució va desfermar al món no s´ha acabat mai. L’any 2003 amb motiu del 50 aniversari de l’execucio una multitud es va reunir a un teatre de Nova York per recordar-los. Hi eren, com sempre, la Susan Sarandon, la gran figura venerable de l’esquerra militant a Nova York i els dos fills dels Rosenberg que han escrit llibres i lluitat tota la vida per causes progressistes. Un dels dos és Professor de Ciències Econòmiques a una petita Universitat i l’altre és un advocat que dirigeix una fundació.
La Veritat
Amb el temps se sap i s’aclareix gairebé tot. Vull dir, alguna vegada. Julius Rosenberg era un espia de poca importància reclutat per un agent del KGB. L’Ethel no era pràcticament res; fou executada per saber què feia el seu marit sense denunciar-lo i no va dubtar en acceptar-ho per la ideologia que havia fet seva.
En Morton Sobell (l’ex-company que s’havia escapat a Mèxic, on fou capturat), fou jutjat als EUA i empresonat per 17 anys. Ara ja té 91 anys i havia negat sempre ser un espia, fins i tot parlant amb els fills dels Rosenberg però l’altre dia va cridar un periodista del Los Angeles Times i va confessar sobtadament i sense pressió de cap mena que sí que havia estat un espia igual que en Julius i que havia tramès a Julius detalls de la fabricació de sistemes d’artilleria i de radar, que al seu parer eren armes defensives. Ara s’ha quedat tranquil i morirà en pau.
L’acusació que havien traït el secret de la bomba atòmica era un disbarat que no mereix comentaris. Havia reclutat gent en Julius? Hi ha qui diu que sí, hi ha qui no s’ho creu. Sembla que ell no era prou important ni tenia les connexions per apropar-se en confianca a gent important amb una proposta tan perillosa. Quants espies tenia al seu cercle? Si se sap, no ho ha explicat ningú però llevat de Sobell i el cunyat de Los Alamos ningú més ha estat detingut o acusat mai. Eren espies, però no de primera. La lectura de les comunicacions amb Moscou, ara ja publiques, es il·lustrativa del poc nivell de l’operacio. L’execució d’un espia de poca importància en temps de pau, sobretot sense proves, només per conspiració és un abus que no s’hauria d’acceptar. La millor font per entendre el cas són les transcripcions de les comunicacions interceptades entre Rosenberg i Moscou, que es poden trobar a la xarxa. El xifratge és primitiu. Un cop, Julius es refereix al nom de la seva dona sense xifra (!). Sovint es queixa que no li paguen res i que té moltes despeses.
Altres espies petits se´n surten amb un parell d’anys i són sovint bescanviats per un altre espia de la potència adversària. Pel que fa a Ethel la seva execució fou un verdader crim polític sense fundació ni raó per obligar-la a recantar. Com que era petita, els electrodes de la cadira elèctrica no feien contacte com calia. Li van haver de donar tres descàrregues i al final de l´horror es va veure fum sortint del cap.
Ara fa molts pocs dies també es va morir als 91 anys l’advocat Katz, defensor acarnissat dels Rosenberg, que per molts anys organitzava manifestacions amb pancartes davant del jutjat federal a l’aniversari de l’execució. La seva dona no li va voler dir res de la confessio recent de Sobell perque el difunt n’havia defensat sempre la innocència i havia esgotat totes les sol.licituds de revisió de la sentència i rehabilitació dels Rosenberg. Hi ha una obra de teatre recent on es veu el fantasma d’Ethel recriminant a Roy Cohn al llit de mort: "No en tenies cap necessitat…" li diu.
Article publicat a l'Avui l'any 2008
INADAPTAT: Perquè malgrat l'obra visionària que representa 1984 de George Orwell, no sempre la traïció i l'egoïsme s'acaben imposant en els moments decisius. És una possibilitat, però no la única. A voltes, l'amor és més gran que la pròpia por, i això si és mira detingudament és una esperança concedida pel sacrifici dels Rosenberg. Per alguns els Rosenberg no van ser res més que uns estùpids, que amb un arrepentiment públic envers la seva ideologia els hagués donat la llibertat. Per a mi en canvi, representen un cop de puny carregat de dignitat al cor deshumanitzat del sistema.
el darrer petó públic, abraçats l'un amb l'altre, dels Rosenberg
divendres 29 de maig de 2009
El cas Sacco i Vanzetti
Han passat més de 80 anys de l'execució a Massachusetts (EEUU) dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, immigrants d'origen italià condemnats per un robatori i dos assassinats que no van cometre, després d'un simulacre de judici en el que no es van aportar proves suficients i en el que les tensions polítiques i racials van distorsionar de manera irreversible l'acció de la Justícia, el seu cas segueix estant d'actualitat, quan als EEUU es posa en dubte l'execució de la pena capital i es pretén córrer una espessa cortina sobre certes aberracions judicials com Guantànamo, l'activitat secreta de la CIA o la tortura. També a d'altres països, sense oblidar Espanya, l'acció de la Justícia es veu sotmesa amb freqüència a severes crítiques, no absentes de fonament.L'escriptor, historiador, activista i professor de Ciència Política de la Universitat de Boston, Howard Zinn, ha publicat recentment una col•lecció d'assajos (A Power Governments Cannot Suppress: Un poder que els governs no poden eliminar). En aquest llibre, el polifacètic analista nord-americà mostra com la definitiva veritat històrica no està en les actuacions dels governs o en les representacions cinematogràfiques del poder, sinó en la lluita diària dels ciutadans ordinaris que s'esforcen per que tots puguem viure en un món millor. Són els immigrants, els treballadors, el poble comú, la història del qual és la història real d'EEUU, segons Zinn, i entre els quals la memòria de Sacco i Vanzetti ocupa un lloc destacat.
És interessant esbrinar per què un cas tan antic com el dels dos anarquistes suscita encara interès i per què, també, contemplar a dia d'avui el film realitzat l'any 1971 segueix produint sensacions de gran intensitat.
Zinn no en té cap dubte: "El cas Sacco i Vanzetti va revelar, de la forma més crua, que les nobles paraules que presideixen les nostres sales de justícia - Una Justícia equitativa davant la Llei - sempre ha sigut una mentida. I prossegueix: "Aquests dos homes, el venedor de peix i el sabater, no podien obtenir justícia en el sistema americà, perquè la justícia no s'aplica per igual al pobra i al ric, al nadiu i a l'emigrant, al conformista i al radical, al blanc i al negre. I encara que avui les injustícies llisquin per camins més subtils que en l'època de Sacco i Vanzetti, la seva essència encara persisteix.
Jutjats i condemnats per robatori i assassinat, el seu procés es va desplaçar de seguida al plànol polític. Van mentir a la policia, denegant la seva afiliació anarquista, perquè temien ser detinguts per les seves idees polítiques i ignoraven que se'ls atribuïen altres delictes, pels quals podrien ser condemnats a mort. Sobre aquesta mentida inicial es van muntar les raons per a rebutjar tots els seus arguments de defensa i es van acumular després les acusacions sense proves i els testimonis falsos. Però, Zinn adverteix: "no mentiria un dissident en la Rússia soviètica, enfrontat al KGB? I un jueu, davant la Gestapo? O un negre, en la Sud-àfrica del apartheid? Tots aquests sabien de sobres que la veritable justícia no els era aplicable a ells.
Encara que els anarquistes italians van morir condemnats per robatori i assassinat, pel que en realitat se'ls va jutjar fou per la seva ideologia política. Com també a l'any 1953 serien enviats a la cadira elèctrica Ethel i Julius Rosenberg, no per espiar als EEUU a favor de la URSS, sinó per ser comunistes i manifestar-ho obertament. En aquells dies, la histèria anticomunista, que va culminar en el fenòmen del Macarthisme, dominava el país; el comunisme s'apodera de la Xina, EEUU lluitava a Corea i el matrimoni jueu es va trobar en una situació comparable a la dels anarquistes italians.
Si l'assumpte de Sacco i Vanzetti segueix suscitant interès a dia d'avui és, sobretot, perquè posa de manifest la facilitat amb la qual es corromp un sistema judicial que es considera invulnerable. En un clima de sobreexcitació patriòtica posbèl·lica i de temors revolucionaris (com passava als EEUU l'any 1920, quan va tenir lloc el judici), la Justícia va buscar sobretot un càstig exemplar, violant tots els mecanismes teòrics de defensa de les llibertats i dels drets civils dels ciutadans. Va deixar de ser imparcial i justa. Solament va saber ser venjativa, estúpida venjativa, perquè al capdavall va ser contraproduent pel propi sistema.
divendres 8 de maig de 2009
Peter Norman
Corria l'any 1968. Als Estats Units, la lluita pels drets civils estava a l'ordre del dia. Els Black Panthers i Martin Luther King eren dues cares d'una mateixa moneda; en arribar la cita olímpica, una imatge acabaria resumint la dignitat de la comunitat afroamericana en la seva lluita pel reconeixement dels seus drets. John Carlos i Tommi Smith, medalles d'or i bronze a la final dels dos-cents metres llisos, s'enfilaren al pòdium i, en començar a sonar les primeres notes de l'himne nord-americà, acotaren el cap i aixecaren ben amunt un puny clos enfundant en un guant negre. Aquella imatge va esdevenir a partir d'aquell moment sinònim de la lluita contra la desigualtat i la injustícia, de la lluita per la dignitat.Peter Norman va ser la medalla de plata d'aquella final. Australià i blanc, pocs saben que en aquell mateix podi lluïa a la solapa del seu xandall una enganxina en suport a l'Olympic Project for the Human Rights., com també la duien John Carlos i Tommi Smith. De fet, va ser el mateix Norman qui va suggerir a Smith i Carlos que compartissin els guants, perquè Carlos s'havia deixat els seus a la vil·la olímpica (això explica, entre d'altres coses, perquè un aixeca el puny dret, i l'altre l'esquerre). Quan se li preguntà perquè ho havia fet, va contestar que ho havia fet per la seva defensa dels drets humans i la seva posició en contra de les polítiques racials del govern australià del moment, que prohibia la immigració no blanca. La venjança de les autoritats suposadament esportives australianes va arribar uns anys més tard quan, tot i haver superat les prèvies per als Jocs de Múnic en cent i dos-cents metres, no va ser convocat pel comitè olímpic del seu país per a la cita alemanya.
Malgrat la desqualificació que va patir Smith, Peter Norman mai no va reclamar la medalla d'or del guanyador Smith, castigat pel seu gest. Quan l'octubre de 2006 Norman moria d'un atac de cor, Smith i Carlos no van dubtar en agafar un avió cap a Austràlia.
Quaranta anys més tard d'aquella impactant imatge, el seu nebot Matt Norman ha dirigit, escrit i produït Salute, un documental que ens endinsa en la vida d'un esportista d'una talla humana innegable.
(extret del blog la penya la lleganya)
dissabte 25 d’abril de 2009
INDEPENDENTISME POSSIBILISTA
Sota el meu punt de vista l'independentisme possibilista parteix d'un greu error de càlcul que ens podria costar car, i encara no sé si aquest error és fruit d'una mala fe encoberta o més aviat causa directe d'una perpètua ingenuïtat. Per aconseguir una independència real amb el consentiment del govern de Madrid ens caldria reformar la constitució espanyola, i això, ja no seria aspirar únicament a la bona voluntat d'uns governs espanyols que històricament han estat extremadament hostils amb qualsevol reclamació sobiranista, sinó que també es necessitaria la benedicció del principal partit espanyol a l'oposició. Totalment impossible.
Si s'analitza fredament hom arriba a la conclusió que cada reforma espanyola que atorga un grau més de llibertat a la nació catalana és en realitat una corda invisible que ens hi lliga més, i al final un arriba a la teoria que la independència de la nostra nació només pot venir motivada a partir d'una desafecció tant i tant enorme que la majoria del poble català apostarà sense pors per la independència. Però aquesta desafecció és sovint neutralitzada per les reclamacions descafeïnades que s'acaben complint per mitjà de la voluntat del govern ocupant. Cada greuge exposat per un partit independentista en el sí d'un govern espanyol, i que acaba trobant una solució parcial des d'aquesta mateixa política espanyola esdevé en una trista i estèril satisfacció col·lectiva catalana que ens encaixa més i més amb l'Estat espanyol. Cada traspàs de competències, cada petita victòria sobiranista a la llarga o a la curta representa una unió encara més sòlida amb l'Estat espanyol.
Les revolucions, i en aquest cas el procés d'autodeterminació d'una nació també ho és, sempre coincideixen en un mateix patró; la injustícia exagerada. Si cada injustícia que pateix el poble català és reparada per un simple pedaç pot ser que la societat poc a poc s'aburgesi i s'acomodi en el sistema establert. Aquest és el perill que té reformar Espanya, que sense voler pot servir com a element d'assimilació. És trist dir-ho, però la Història ens diu que les societats no es desperten activament si no han patit prèviament una injustícia exagerada. Comparteixo la teoria que recollia un article publicat per un fòrum: "vull que els trens arribin tard. Vull que l'aeroport del Prat sigui de fireta i els usuaris pateixin les conseqüències. Vull que els peatges ens continuïn xuclant la sang i que les carreteres siguin de segona divisió. Vull que l'espoli fiscal augmenti. Vull que la catalanofòbia creixi encara més per les Espanyes. Vull que l'oficialitat de les seleccions catalanes es boicotegi des del govern de Madrid. Vull apagades de llum generalitzades." Doncs jo també vull tot això i més perquè patín totes aquestes injustícies s'evidenciarà la mentalitat colonialista de l'Estat espanyol vers Catalunya i perquè així, la societat catalana, malgrat patir un temps de penalitats extremes, s'aixecarà definitivament contra aquest poder colonial. De l'únic que ens hauríem de cuidar és de salvaguardar la cultura catalana, per lo demés, com més injustícia més possibilitats reals de que el poble català es llenci de cap a la independència.
Perquè si llegint la història d'Espanya encara ens creiem que ens donaran la independència així per les bones, sense patir, sense lluitar, sense desafiar les lleis espanyoles, sense presoners polítics etc... és que som molt més il·lusos del que es podria arribar imaginar.
Si s'analitza fredament hom arriba a la conclusió que cada reforma espanyola que atorga un grau més de llibertat a la nació catalana és en realitat una corda invisible que ens hi lliga més, i al final un arriba a la teoria que la independència de la nostra nació només pot venir motivada a partir d'una desafecció tant i tant enorme que la majoria del poble català apostarà sense pors per la independència. Però aquesta desafecció és sovint neutralitzada per les reclamacions descafeïnades que s'acaben complint per mitjà de la voluntat del govern ocupant. Cada greuge exposat per un partit independentista en el sí d'un govern espanyol, i que acaba trobant una solució parcial des d'aquesta mateixa política espanyola esdevé en una trista i estèril satisfacció col·lectiva catalana que ens encaixa més i més amb l'Estat espanyol. Cada traspàs de competències, cada petita victòria sobiranista a la llarga o a la curta representa una unió encara més sòlida amb l'Estat espanyol.
Les revolucions, i en aquest cas el procés d'autodeterminació d'una nació també ho és, sempre coincideixen en un mateix patró; la injustícia exagerada. Si cada injustícia que pateix el poble català és reparada per un simple pedaç pot ser que la societat poc a poc s'aburgesi i s'acomodi en el sistema establert. Aquest és el perill que té reformar Espanya, que sense voler pot servir com a element d'assimilació. És trist dir-ho, però la Història ens diu que les societats no es desperten activament si no han patit prèviament una injustícia exagerada. Comparteixo la teoria que recollia un article publicat per un fòrum: "vull que els trens arribin tard. Vull que l'aeroport del Prat sigui de fireta i els usuaris pateixin les conseqüències. Vull que els peatges ens continuïn xuclant la sang i que les carreteres siguin de segona divisió. Vull que l'espoli fiscal augmenti. Vull que la catalanofòbia creixi encara més per les Espanyes. Vull que l'oficialitat de les seleccions catalanes es boicotegi des del govern de Madrid. Vull apagades de llum generalitzades." Doncs jo també vull tot això i més perquè patín totes aquestes injustícies s'evidenciarà la mentalitat colonialista de l'Estat espanyol vers Catalunya i perquè així, la societat catalana, malgrat patir un temps de penalitats extremes, s'aixecarà definitivament contra aquest poder colonial. De l'únic que ens hauríem de cuidar és de salvaguardar la cultura catalana, per lo demés, com més injustícia més possibilitats reals de que el poble català es llenci de cap a la independència.
Perquè si llegint la història d'Espanya encara ens creiem que ens donaran la independència així per les bones, sense patir, sense lluitar, sense desafiar les lleis espanyoles, sense presoners polítics etc... és que som molt més il·lusos del que es podria arribar imaginar.
dissabte 14 de març de 2009
HISÒRIES VERÍDIQUES PART II
HISTÒRIA D’UN PRES POLÍTIC
Un pare escriu al seu fill que està a la presó de París acusat de terrorisme:
-“Fill meu cada any sóc més gran i ja no em veig capaç de remoure la terra de l’hort. Tant de bo que estiguessis a casa amb mi, i que m’ajudessis amb la feina al camp.”
El fill commogut li contesta al seu estimat pare amb una carta que diu alguna cosa així:
-“No toquis res de l’hort, vaig enterrar-hi uns documents que poden comprometre a molta gent”.
Al dia següent els gendarmes van fet acte de presència a casa de l’ancià i remogueren tota la terra del seu hortet. Van estar-se hores i més hores buscant sense sort i, a la fi, van desistir-hi. Al dia següent el pare del pres va rebre una carta del seu fill:
- “Per molt que vulgui sortir d’aquí, i creu-me que no seria més feliç que ajudanta amb al teu hortet, no em deixen sortir de cap de les maneres; així que et vaig escriure aquella carta perquè s’havia que la policia aniria a buscar aquell document inexistent. T’han remogut la terra?
Un pare escriu al seu fill que està a la presó de París acusat de terrorisme:
-“Fill meu cada any sóc més gran i ja no em veig capaç de remoure la terra de l’hort. Tant de bo que estiguessis a casa amb mi, i que m’ajudessis amb la feina al camp.”
El fill commogut li contesta al seu estimat pare amb una carta que diu alguna cosa així:
-“No toquis res de l’hort, vaig enterrar-hi uns documents que poden comprometre a molta gent”.
Al dia següent els gendarmes van fet acte de presència a casa de l’ancià i remogueren tota la terra del seu hortet. Van estar-se hores i més hores buscant sense sort i, a la fi, van desistir-hi. Al dia següent el pare del pres va rebre una carta del seu fill:
- “Per molt que vulgui sortir d’aquí, i creu-me que no seria més feliç que ajudanta amb al teu hortet, no em deixen sortir de cap de les maneres; així que et vaig escriure aquella carta perquè s’havia que la policia aniria a buscar aquell document inexistent. T’han remogut la terra?
HISÒRIES VERÍDIQUES PART I
DITHJORAL CARALT. Albons (Baix Empordà). Escriu al diari El Punt
Sóc una mare soltera que viu en un petit poble de l’Empordà amb la meva filla de set anys. L’any 99 vaig sortir de la casa d’acollida per a dones maltractades de Girona, sense feina. Amb un munt de deutes, sense cap mena de recursos ni familiars ni econòmics i molt espantada i sola. El futur per a la meva filla i per a mi no era gaire favorable en aquells moments, i compaginar els horaris laborals amb els de la meva filla, sense cap mena d’ajuda, era gairebé impossible. El que sí tenia era moltes ganes de sortir-me’n i tirar endavant la meva petita família.
Des de llavors, he hagut de fer front a un intent de *desnonament de la casa que habitem. De Serveis Socials no vaig rebre cap mena de suport, i tota sola vaig dirigir-me a Càritas, que finalment va donar l’ajut perquè la meva filla i jo no ens quedéssim al carrer. més tard, vaig assabentar-me que Serveis Socials disposa d’un ajut per fer front als retards en el lloguer, i em pregunto per què a mi no s’hem va facilitar en cap moment.
Tampoc m’ha estat fàcil trobar feina, tot i que tinc una carrera universitària. Durant un temps vaig intentar compaginar els horaris escolars de la meva filla amb els horaris laborals en una gasolinera i vaig acabar malalta i havent d’agafar una baixa. Desprès de demanar ajuda en nombroses ocasions als Serveis Socials que em pertoquen i a l’Ajuntament del meu poble, Albons, sense treure’n cap resposta, excepte que “no hi ha ajudes”, vaig veurem obligada a prendre la decisió de treballar fent feines domèstiques per les cases, en les poques hores que la meva filla estava a l’escola per tal de poder treballar i no caure en la misèria. Gràcies a la beca de menjador de la Generalitat vaig poder deixar la meva filla a dinar a l’escola i allargar l’horari per treballar, de les nou del matí a dos quarts de cinc de la tarda.
Així hem anat trampejant amb uns ingressos mínims i moltes despeses, i anant acumulant deutes. Als estius el panorama encara és més desolador. Per variar Serveis Socials i l’Ajuntament continuen dient que “no hi ha ajudes” i els casals d’estiu i menjadors no es preveuen per la Generalitat, així que per poder anar a treballar i poder deixar la meva filla a dinar, a part de la quota cada mes, haig de pagar 5 euros diaris o deixar de treballar, per poder estar amb la meva filla, ja que estic sola i no queden més opcions. Fins al dia d’avui he anat pagant el que he pogut i, quan no he pogut, la nena li han donant menjar. Avui he rebut una carta del casal anunciant-me que ja no es quedaran més amb la nena si no es paga, perquè no hi ha pressupost i l’Ajuntament tampoc disposa d’un pressupost d’ajuda.
Em multiplico en molts bocinets durant tot el dia per arribar a tot arreu i, tot i així, no arribo a sortir-me’n i això em desespera.
Em pregunto: podem ser una societat tan hipòcrita, que crida a boca oberta en contra del maltractament i a favor de l’alliberament de la dona, i seguim incapaços de trobar opcions i ajudes per a totes les dones, com jo, que ens veiem en la situació de tirar endavant sense recursos de cap mena, amb mainada petita al nostre càrrec. És molt fàcil donar-nos un copet a l’esquena per dir-nos que som molt valentes i que ho estem fent molt bé, mentre nosaltres ens trenquem a cada passa i els que mes ho pateixen son els nostres fills, que viuen una marginalitat que no es mereixen.
Què pensa fer el govern al respecte? A part de sortir als programes de televisió, tenim dret, nosaltres també com tothom a viure en dignitat?
El que més em va sorprendre d’aquesta denúncia pública és que la senyora Queralt, tot i no rebre cap ajuda del Serveis Socials, i viure en primera persona la injustíca del sistema, no fa cap referència al fenòmen de la immigració, cosa que mes d’un/a ho hauria aprofitat per tal de carregar amb rària. La senyora Queralt tot i patir en les pròpies carns la desigualtat que genera el sistema demostra una humanitat que no es gens freqüent en els nostres dies, i a més a més apunta com a culpables als autèntics responsables d'aquesta situació; no a les víctimes. He pensat que calia remaracar-ho.
Sóc una mare soltera que viu en un petit poble de l’Empordà amb la meva filla de set anys. L’any 99 vaig sortir de la casa d’acollida per a dones maltractades de Girona, sense feina. Amb un munt de deutes, sense cap mena de recursos ni familiars ni econòmics i molt espantada i sola. El futur per a la meva filla i per a mi no era gaire favorable en aquells moments, i compaginar els horaris laborals amb els de la meva filla, sense cap mena d’ajuda, era gairebé impossible. El que sí tenia era moltes ganes de sortir-me’n i tirar endavant la meva petita família.
Des de llavors, he hagut de fer front a un intent de *desnonament de la casa que habitem. De Serveis Socials no vaig rebre cap mena de suport, i tota sola vaig dirigir-me a Càritas, que finalment va donar l’ajut perquè la meva filla i jo no ens quedéssim al carrer. més tard, vaig assabentar-me que Serveis Socials disposa d’un ajut per fer front als retards en el lloguer, i em pregunto per què a mi no s’hem va facilitar en cap moment.
Tampoc m’ha estat fàcil trobar feina, tot i que tinc una carrera universitària. Durant un temps vaig intentar compaginar els horaris escolars de la meva filla amb els horaris laborals en una gasolinera i vaig acabar malalta i havent d’agafar una baixa. Desprès de demanar ajuda en nombroses ocasions als Serveis Socials que em pertoquen i a l’Ajuntament del meu poble, Albons, sense treure’n cap resposta, excepte que “no hi ha ajudes”, vaig veurem obligada a prendre la decisió de treballar fent feines domèstiques per les cases, en les poques hores que la meva filla estava a l’escola per tal de poder treballar i no caure en la misèria. Gràcies a la beca de menjador de la Generalitat vaig poder deixar la meva filla a dinar a l’escola i allargar l’horari per treballar, de les nou del matí a dos quarts de cinc de la tarda.
Així hem anat trampejant amb uns ingressos mínims i moltes despeses, i anant acumulant deutes. Als estius el panorama encara és més desolador. Per variar Serveis Socials i l’Ajuntament continuen dient que “no hi ha ajudes” i els casals d’estiu i menjadors no es preveuen per la Generalitat, així que per poder anar a treballar i poder deixar la meva filla a dinar, a part de la quota cada mes, haig de pagar 5 euros diaris o deixar de treballar, per poder estar amb la meva filla, ja que estic sola i no queden més opcions. Fins al dia d’avui he anat pagant el que he pogut i, quan no he pogut, la nena li han donant menjar. Avui he rebut una carta del casal anunciant-me que ja no es quedaran més amb la nena si no es paga, perquè no hi ha pressupost i l’Ajuntament tampoc disposa d’un pressupost d’ajuda.
Em multiplico en molts bocinets durant tot el dia per arribar a tot arreu i, tot i així, no arribo a sortir-me’n i això em desespera.
Em pregunto: podem ser una societat tan hipòcrita, que crida a boca oberta en contra del maltractament i a favor de l’alliberament de la dona, i seguim incapaços de trobar opcions i ajudes per a totes les dones, com jo, que ens veiem en la situació de tirar endavant sense recursos de cap mena, amb mainada petita al nostre càrrec. És molt fàcil donar-nos un copet a l’esquena per dir-nos que som molt valentes i que ho estem fent molt bé, mentre nosaltres ens trenquem a cada passa i els que mes ho pateixen son els nostres fills, que viuen una marginalitat que no es mereixen.
Què pensa fer el govern al respecte? A part de sortir als programes de televisió, tenim dret, nosaltres també com tothom a viure en dignitat?
El que més em va sorprendre d’aquesta denúncia pública és que la senyora Queralt, tot i no rebre cap ajuda del Serveis Socials, i viure en primera persona la injustíca del sistema, no fa cap referència al fenòmen de la immigració, cosa que mes d’un/a ho hauria aprofitat per tal de carregar amb rària. La senyora Queralt tot i patir en les pròpies carns la desigualtat que genera el sistema demostra una humanitat que no es gens freqüent en els nostres dies, i a més a més apunta com a culpables als autèntics responsables d'aquesta situació; no a les víctimes. He pensat que calia remaracar-ho.
dilluns 2 de febrer de 2009
dijous 9 d’octubre de 2008
M'apassiona l'heterodòxia perquè malgrat tot és una soledat sincera, sense trampes, ni falsedats. Per contra, l'ortodòxia és pura hipocresia, doncs t'embolcalla amb la teòrica companyia d'una organització homogènia per tal d'amagar, d'una manera sibil·lina, la solitud innata que tot ésser humà arrossega.
L'ortodòxia és espantòsament avorrida i extremadament previsible, és per aquest motiu que sense la perspicaç creativitat dels heterodoxos, l'ortodòxia viuria condemnada en la més absoluta involució del pensament.
Pels ortodoxos tot resta escrit, per contra, els heterodoxos saben que tot està per escriure. El dogmatisme rígid de l'ortodòxia és una presó per el pensament humà, són cadenes fetes a base d'unes idees inamovibles que empresonen el més elemental dels drets; la discrepància. Sense la discrepància no existirien els molts i diversos models filosòfics que ens han permés evolucionar i caminar durant milers d'anys.
L'heterodòxia no és únicament discrepar, és argumentar, però sobretot és saber imaginar. Perquè en el fons, llegint certes coses oi sobretot escoltant a certs ortodoxos, hom no pot arribar a cap altre conclusió que la que contempla l'ortodòxia com un seguidisme recobert d'una falsa coherència.
L'ortodòxia és espantòsament avorrida i extremadament previsible, és per aquest motiu que sense la perspicaç creativitat dels heterodoxos, l'ortodòxia viuria condemnada en la més absoluta involució del pensament.
Pels ortodoxos tot resta escrit, per contra, els heterodoxos saben que tot està per escriure. El dogmatisme rígid de l'ortodòxia és una presó per el pensament humà, són cadenes fetes a base d'unes idees inamovibles que empresonen el més elemental dels drets; la discrepància. Sense la discrepància no existirien els molts i diversos models filosòfics que ens han permés evolucionar i caminar durant milers d'anys.
L'heterodòxia no és únicament discrepar, és argumentar, però sobretot és saber imaginar. Perquè en el fons, llegint certes coses oi sobretot escoltant a certs ortodoxos, hom no pot arribar a cap altre conclusió que la que contempla l'ortodòxia com un seguidisme recobert d'una falsa coherència.
dilluns 18 de febrer de 2008
CONTRA ELS CONSUMIDORS DE TRINA ACCIÓ DIRECTA
A mode d’introducció dir que en el fons aquest escrit carregat d’odi contra el Trinaranjus és tant ridícul i tant poc fonamentat com la majoria de prejudicis que tenim les persones. Així doncs he volgut fer una sàtira entorn dels prejudicis i de l'estrambòtica argumentació en els que sovint els embolcallem per tal de disfressar aquesta irracionalitat.
Darrera d'un consumidor de trina s'amaga generalment algú que en la seva infància ha patit algun tipus de marginació social ( per part dels pares, dels companys de classe, o dels mestres...). Aquest individu en qüestió és un potencial rancuniós-mosqueta-morta que fruit d'aquest trauma infantil odia a tothom. Sota una falsa aparença d'enrotllat el consumeixtrina va teixint poc a poc la seva teranyina feta a base de ressentiment i odi vers a tots aquells que l'envolten. Perquè ja és hora que algú digui que malgrat aquesta doble cara el consumeixtrina no té a la vida cap altre finalitat que la de separar a tot grup humà que es posi a tir.
El consumeixtrina es un traïdor, ho sabem, però també és un estratega astut. I com a tal se sap de memòria els set factors bàsics del llibre de l'art de la guerra de Sun Tzu. Entre xarrupada de trina i orgia d'ampolles buides al seu voltant, el consumeixtrina, anirà desenvolupant pacientment els set punts que el puguin portar a la victòria total; és a dir a la divisió social.
A part, la raó final que em porta a desconfiar d'un consumeixtrina és la següent pregunta que per mi encara resta sense resposta: què collons és el trina? Algú em pot dir que és realment el Trina??? El trina és en el fons un refresc extremadament asexual. No és ni carn ni tampoc peix. No té gas, però no és un suc. Sota el meu punt de vista un refresc sense gas és com un carnaval sense música. Resta buit i mancat de sentit. Si no us agraden els refrescos doncs molt bé, perfecte.... a mi tampoc m'entusiasmen, però no aneu de que beveu refrescos quan en realitat no ho feu. Demaneu-vos un suc, que sempre serà molt més digne i deu mil vegades més autèntic que un trina.
I per si no hi haguessin suficients motius per odiar amb totes les forces del cos humà el Trinaranjus i a tots els seus consumidors traïdors aquí va la raó definitiva per la que cal odiar el Trinaranjus. Al comentar la meva opinió sobre el Trina em van fer saber que aquest era un producte inventant per un valencià. Fins aquí tot correcte. Però llavors, al veure que el Trina l'havia inventat un valencià el meu cor va començar a dubtar. Podria ser que el Trina no fos tant perjudicial per la societat i que els meu prejudicis fossin del tot infundats? Vaig voler esbrinar una mica més del seu inventor. I aquí és on va saltar la sorpresa. El trina no ve de Trigos, que és el cognom del seu inventor. El nom de Trina amaga una intencionalitat obscura que molta gent per ingenuïtat o potser per descuit mai ha volgut saber. Trinaranjus=tri=tres. Tres taronjes; un refresc. Exactament com la Santíssima Trinitat! Encara t'empassaràs el trina???
diumenge 13 de gener de 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.gif)
