Antisemitisme significa difondre enemistat cap als hebreus.
La maleïda monarquia tsarista, en el seu últim dia de vida ha provat d'incitar treballadors i camperols ignorants i a la policia tsarista, aliada amb els propietaris terratinents i els capitalistes, a organitzar veritables atacs (pogroms) contra els jueus. Els propietaris terratinents i els capitalistes han provat de desviar tot l'odi dels treballadors i dels camperols que havien estat torturats contra els jueus.
En altres països, massa sovint, els capitalistes fomenten l'odi contra els jueus per desviar l'atenció del veritable enemic dels treballadors, els capitalistes. L'odi contra els jueus només persisteix en aquells països on l'esclavitud generada pels propietaris terratinents i capitalistes ha creat una ignorància abismal entre els treballadors i els camperols.
Només els homes més ignorants i endarrerits poden creure en les mentides i les calúmnies alimentades sobre els jueus. Aquestes són supersticions d'antics temps feudals, quan els sacerdots cremaven al roig viu els heretges, quan els camperols vivien en condicions d'esclavitud i quan les persones eren oprimides i no podien fer-se sentir.
Aquesta antiga i feudal ignorància està desapareixent; els ulls de les persones s'estan obrint. No són els jueus el veritable enemic dels treballadors. Els enemics dels treballadors són els capitalistes de tots els països. Entre els jueus hi ha persones que treballen, i són la majoria. Aquests són els nostres germans i companys en la lluita pel socialisme, que com nosaltres, són oprimits pels capitalistes.
Entre els jueus hi ha els kulaki, els explotadors i els capitalistes, així com hi són entre els russos, i entre les persones de totes les nacions. Els capitalistes s'esforcen en sembrar l'odi i fomentar la violència entre els treballadors de diversa fe, diverses nacions i diverses races. Aquells que no treballen són mantinguts al poder amb la força i la potència del capital. Els jueus rics, com també els russos rics, i els rics de tots els països, estan en contuberni per oprimir, aixafar, robar i desunir els treballadors.
Que s'avergonyeixi el maleït tsarisme que ha torturat i perseguit els jueus i que fomenta l'odi contra les altres nacions. Visca la confiança fraternal i l'aliança dels treballadors de tots els pobles en la lluita per fer caure el capitalisme.
Desafiant la indústria, la distribució i la seva pròpia vida, el realitzador Oriol Porta ha recuperat la memòria dels combatents americans de la Guerra Civil al documental Hollywood contra Franco. Nou anys d’intens treball que veurà la llum per la tenacitat i el risc econòmic assumit per Porta. La pel·lícula, que s’estrena divendres, té un fil conductor: el brigadista Alvah Bessie, amb una biografia digna d’un heroi homèric. Nascut a Nova York el 1905 al si d’una família benestant, va patir les greus depressions econòmiques dels trenta. Totalment arruïnat, es va conscienciar a través de la lectura i es va radicalitzar contra la injustícia. Els seus anhels de llibertat trobarien una cita: la Guerra Civil espanyola, on va combatre al Jarama, Brunete, Belchite, Terol i Corbera, un dels escenaris més sagnants de la contraofensiva de l’Ebre. De retorn als EUA treballaria com a guionista. Coincidint amb la Guerra Freda, seria un dels 10 de Hollywood, processats pel Comitè d’Activitats Nord-americanes i condemnat a un any de presó. Els herois de la Guerra d’Espanya passaven a ser perseguits durant la Caça de Bruixes mentre els estudis de Hollywood deixaven de ser bel·ligerants contra Franco a causa dels pactes del general amb Eisenhower.
La història d’Alvah és la base de Hollywood contra Franco, però el film té com a protagonistes actors, directors, guionistes i altres professionals, opositors al conservadorisme majoritari dels estudis, paradoxalment dirigits per jueus. El documental és, així mateix, un catàleg de films mítics sobre la Guerra Civil, des de Casablanca (1942) i Per qui toquen les campanes (1943) fins a la recreació del maquis llibertari Quico Sabaté a Va arribar el dia de la venjança (1964), Tal com érem (1973) i El testaferro (1976), amb estrelles irrepetibles com Humphrey Bogart, Ingrid Bergman, Gary Cooper, Gregory Peck, Barbra Streisand, Woody Allen i Robert Redford, entre d’altres. Més de cinquanta pel·lícules, moltes de mítiques, van evocar els republicans abandonats per les democràcies. A la roda de premsa es van lamentar que la Fundació Chaplin vetés l’escena d’una pel·lícula en què en un diari es veu el titular “els nazis bombardegen Guernika”.
Narrada amb ritme àgil i utilitzant testimonis i l’aportació fonamental de Romà Gubern i de l’actriu Susan Sarandon, Hollywood contra Franco és un recorregut apassionat i militant d’un conflicte romàntic, un dels pocs en què els soldats lluitaven per convicció. Gubern va recordar que el film “era una assignatura pendent, contribució a la memòria històrica i una mirada a l’evolució dels estudis”. Compta amb l’aportació del fill d’Alvah, Dan Bessie, que va evocar el dia en què el seu pare va tornar a Amèrica el 1938. A finals dels seixanta, Alvah, mort el 1985, retornaria a Barcelona. Amb Jaime Camino i Romà Gubern estrenarien el 1968 Espanya, una altra vegada, la història d’un metge de la Brigada Lincoln. Gubern va explicar que el va acompanyar a la zona de l’Ebre, on va lluitar pels seus ideals. extret de l'Avui (David Castillo)
Gustau Muñoz va néixer el 7 de març de 1962 a Sevilla. Fill d'un agent de viatges i d'una mestressa de casa, era el tercer de cinc germans. Més endavant, la família es traslladà a Barcelona on van néixer els dos darrers germans. Als quatre anys entrà a estudiar als Salesians, d'on sortí amb el graduat escolar i un munt de partits d'hoquei sobre patins jugats. Penjats els estudis, en Gustau va començar a treballar de repartidor en un supermercat amb quinze anys. Deixà més tard aquesta feina per entrar en una agència de viatges, feina que compaginava amb els seus estudis d'anglès. Algunes de les seves afeccions eren la fotografia i, sobretot, els esports de muntanya. L'alpinisme era la seva gran afecció, que compartia amb un dels seus germans i una colla d'amics, ja fos escalant roca com alta muntanya.
Pel que fa a la política, començà a moure's entorn de la CNT. A causa del seu treball a l'agència, mantingué contactes i col·laborà esporàdicament amb la secció de transports, on militava un germà seu. Juntament amb aquest, participà en les assemblees i l'agitació que va precedir la negociació del conveni de 1978. També prengué part activa en les campanyes i manifestacions de suport als presos del cas Scala. La primavera d'aquell 1978, en Gustau, que acostumava a participar en la majoria de concentracions on es qüestionés la legalitat democràtica de l'Estat espanyol, se solidaritzà al carrer amb les lluites convocades per assemblees de disminuïts físics, les vagues de PNN i dels estudiants que reclamaven la continuïtat del nocturn. També participà en les manifestacions independentistes de diumenge a la tarda que s'organitzaven espontàniament a la plaça Sant Jaume en acabar les sardanes.
Després de diverses trobades amb part de la militància del PCE(i), decideix formar part de l'organització integrant-se a les seves joventuts (Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes) com a col·laborador i membre de suport a les manifestacions. Durant els enfrontaments que hi hagué a la primera gran manifestació convocada per l'Associació d'Amistat i Solidaritat amb el Poble Saharaui en suport al Front Polisario i a la RASD, en Gustau resultà ferit d'una pilotada de goma al front. Afortunadament, a l'hospital on va ser atès només li van apreciar un hematoma que trigaria alguns dies a desaparèixer. El seu compromís polític no l'apartà d'altres activitats com la fotografia o els esports de muntanya, les seves dues majors afeccions. Juntament amb el seu germà i els seus amics practicaven sovint l'alpinisme tant en paret com en muntanya. Ara bé, això no el va fer oblidar de les seves responsabilitats polítiques. Un exemple evident, fou la penjada d'una pancarta exigint la llibertat d'expressió que duia l'anagrama de la campanya contra el Consell de Guerra als Joglars per la peça teatral "La Torna". Aquesta acció fou duta a terme al sostre del Monestir de Montserrat davant la perplexitat i les atentes mirades de nombrosos turistes, muntanyistes, feligresos, benedictins i algun guàrdia civil. Després de realitzar l'acció de protesta va aconseguir, juntament amb els seus companys, escapar de la detenció. [edita] La mort
Per la Diada Nacional de Catalunya de 1978, diverses organitzacions polítiques es mobilitzaren a Barcelona en manifestació. Una d'elles fou convocada, sota el lema "Fora les forces d'ocupació", a plaça Sant Jaume pel PCE(i), i posteriorment il·legalitzada per les autoritats competents. Tot i això, la mobilització tirà endavant amb la participació d'en Gustau, en qualitat de militant de la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes encarregat de donar suport a la manifestació com a piquet de defensa. Uns 1000 assistents iniciaren l'acte a les 20h del vespre al carrer Ferran a causa del fort desplegament policial davant del Palau de la Generalitat de Catalunya (plaça Sant Jaume) i encararen cap a les Rambles direcció Canaletes. El primer incident amb la policia es registrà davant de Canaletes quan es van descobrir dos agents de la Brigada Político-Social camuflats enmig de la manifestació, els quals van rebre l'atac d’ampolles incendiàries. Posteriorment, la manifestació continuà el seu recorregut donant mitja volta a plaça Catalunya per descendir per les Rambles i acabar a carrer Ferran. En el moment pròxim a la finalització de l'acte, el gruix de manifestants havia augmentat considerablement, algunes dades apunten a 2000 assistents. En el moment que es va arribar a l'alçada del carrer Avinyó, la policia va començar a disparar pilotes de goma i pots de fum per tal de disgregar els manifestants. Davant les càrregues policials, un piquet de defensa de la manifestació format per cinc persones va respondre amb llançaments d'ampolles incendiàries des del carrer Ensenyament i la plaça Sant Miquel. En aquell moment van aparèixer policies de paisà pistola en mà amb l'objectiu de detenir-los, però no fou possible perquè es van veure sorpresos amb més artefactes incendiaris. Els membres del piquet aprofitaren aquell moment per sortir pel carrer Ensenyament cap al carrer Ferran, mentre s'escoltaven a la plaça els trets d'arma de foc. Just enmig dels avalots, en Gustau fou abatut davant del Sindicat de Banquers (carrer Ferran) per una bala del calibre 38 que va ser disparada de front. Un metge, que es trobava entre els vianants, l'intentà reanimar sense èxit dins d'un portal. Alguns dels manifestants intentaren avisar la policia dels fets per intentar que cedissin la seva activitat bel·ligerant, sense que aquesta es fes efectiva fins a l'arribada de l'ambulància avisada pels presents. Finalment, el cadàver del noi fou traslladat al dispensari de Pere Camps, on durant més de dues hores el personal sanitari va estar sotmès sota pressió policial per tal que no donessin cap mena d'informació. Posteriorment fou traslladat a l'Hospital Clínic. [edita] L'enterrament
Per si no n'hi havia prou amb l'assassinat, la Policia va voler seguir intervenint-hi fins i tot en el seu enterrament. Per tal d'evitar una politització de l'acte, deslegitimar la figura de Gustau Muñoz de cara a l'opinió pública i sobretot, desestabilitzar el PCE(i), la Policia va decidir que l'enterrament es duria a terme en dues fases perfectament estudiades. La primera part consistia a avançar el funeral, convocat en principi per la família per a les 4 de la tarda. Així doncs, la Policia va aconsellar als familiars, a través d'un intermediari, l'avançament del sepeli per tal d'evitar més problemes. Tot fa pensar que fou el tinent coronel Rubio de la Policia Armada qui ordenà treure tan ràpid com fos possible el cos de l'Hospital Clínic i enterrar-lo a Montjuïc abans de l'hora prevista. A les 12 del migdia, rebutjant el cotxe fúnebre, s'introduí el taüt en una furgoneta i aquesta es dirigí cap el cementiri sense que se n'adonessin ni els periodistes ni les persones que passejaven en petits grups pels voltants de l'hospital. Cap a les 2 del migdia, sense missa a causa de les presses, el capellà dedicà un respons de dos minuts a peu de nínxol. La segona part d'aquest enterrament obeïa a una estratègia repressiva per escapçar definitivament un partit comunista que suposava un entrebanc per la Transició espanyola. La Policia sabia que avançant el funeral, la majoria de la gent disposada a assistir a l'homenatge anirien desistint-se a mesura que s'anés coneixent la notícia. Els qui no es desistirien per homenatjar-lo serien els companys de militància de la UJML i el PCE(i). Entre les 3 i les 4 de la tarda, militants comunistes, anarquistes i llibertaris es concentraren davant les portes d'urgència de l’Hospital Clínic i s'assabentaren progressivament de l'enterrament dirigit per la Policia. La indignació es va fer patent i 300 persones van decidir dirigir-se en manifestació fins al cementiri nord. En arribar el grup a la plaça Espanya és dissolta ràpidament per diverses càrregues dels antiavalots. A partir d'allà, es va fer constar que únicament unes 100 persones podrien arribar fins al cementiri. Segons testimonis que integraven aquest grup, la zona estava presa per policies amb walki-talkies i prismàtics. Un cop davant del nínxol es va retre un petit homenatge amb el cant d’Els Segadors i La Internacional incloses. A mesura que anaven sortint del cementiri, just en creuar el llindar, eren detinguts contundentment i introduïts en un autobús i després portats en un solar on hi havia comptabilitzats uns 30 detinguts. La majoria d'aquesta gent fou sorpresa per un nombrós dispositiu policíac a la parada d'autobús de Can Tunis. Les corredisses es van fer inevitables, mentre se sentien trets de pilota i algun tret de pistola efectuat per dos policies de paisà. Posteriorment, tots els represaliats foren traslladats a la comissaria de Via Laietana per repartir-los en diverses dependències policials de Barcelona, on hi restaren incomunicats, sense càrrecs ni dret a advocat durant 7 dies. [edita] Seguiment jurídic
El procediment és de Diligències Prèvies núm. 2176/78 del Jutjat d'Instrucció núm. 6 de Barcelona (després Sumari 67/79).
* 13 de setembre 1978: Es realitza l'autòpsia del cadàver.
* 4 d'octubre 1978: Hi ha una diligència d'ampliació de l'autòpsia.
* 16 d'octubre 1978: La Policia espanyola comunica al Jutjat que el 16 de setembre va enviar un informe dels fets als Jutjats Centrals d'Instrucció de l'Audiència Nacional. Així doncs, és la Policia qui decideix que el cas sigui jutjat en aquest organisme.
* 19 d'octubre 1978: El Jutjat núm. 6 de Barcelona s'inhibeix del cas.
* 7 de novembre 1978: L'Audiència Nacional torna les diligències al Jutjat de Barcelona per entendre que la competència és d'aquest últim.
La Policia espanyola va enviar a l'Audiència Nacional, de forma conjunta, l'atestat per l'homicidi i l'efectuat per les detencions a l'enterrament en un clar intent d'aconseguir que l'Audiència Nacional accepti la competència dels dos assumptes. Per aquest motiu en inhibir-se, els dos atestats van aparèixer a les Diligències del Jutjat núm. 6.
Les investigacions es varen portar a terme únicament en relació amb l'assassinat, i a tal efecte es fa testificar als policies imputats i als testimonis que acompanyaven en Gustau quan va ser assassinat. Així mateix, es van practicar pericials mèdiques no només en relació amb l'autòpsia sinó també sobre la possibilitat que el jove hagués pogut desplaçar-se corrent o caminant després de rebre l'impacte de bala.
* 12 de maig 1979: Quan faltaven diligències proposades per l'acusació particular, el Jutjat decreta la conclusió del Sumari sense processament. Poc després, la Sala 4a de l'Audiència revoca la resolució per seguir les investigacions.
* 19 de gener 1982: El Jutjat torna a donar per finalitzat el Sumari.
* 23 de juliol 1982: L'Audiència torna a revocar la conclusió del cas.
* setembre 1983: Novament es conclou el Sumari i davant l'Audiència se sol·licita el processament del policia que va disparar a plaça Sant Miquel, ja que tractant-se d'un únic imputat l'Audiència podia processar-lo.
* 13 d'octubre de 1983: La Sala 4a de l'Audiència denega la petició de processament acordant el sobreseïment provisional de la causa.
Hans Beimler va néixer el 2 de juliol del 1895 a la ciutat bàvara de Munic. Va ser membre del Comitè Central del Partit Comunista Alemany i diputat del Reichstag. La seva lluita contra el nazisme i el seu origen jueu el van portar al camp de concentració de Dachau (Alemanya) l'11 d'abril del 1933, igual que la seva dona Zenta que fou enviada a un altre camp deu dies després. Beimler va aconseguir escapolir-se, un dia abans de la seva execució, escanyant un guàrdia de les SS i vestint-se amb la seva roba.
Va allistar-se com a voluntari a la Guerra Civil i el 23 de juliol del 1936 va formar a la caserna de Pedralbes de Barcelona la centúria Thälmann, en honor del líder comunista Ernst Thälmann, els components de la qual eren majoritàriament comunistes alemanys. La centúria Thälmann es va convertir en batalló el novembre del 1936 i es va incorporar a la XII Brigada Internacional, al costat dels batallons Garibaldi i André Marty. Foren enviats a Madrid el 7 de novembre, sota el comandament del general Paul Lukács, sent Hans Beimler el comissari polític del batalló Thälmann.
L'1 de desembre del 1936 va morir a la batalla de la carretera de La Corunya, al front de la Ciutat Universitària, a Madrid. El seu enterrament fou un acte multitudinari i emotiu que va inspirar Rafael Alberti un poema. A partir de juliol de 1937, el batalló Thälmann, que va ser transferit a la XI Brigada Internacional, va ser conegut també com a batalló Hans Beimler.
Es coneix amb el nom de Cacera de bruixes o mccarthysme degut a que el senador nord-americà Joseph McCarthy va capitanejar unes de les comissions més inquisitorials als processos de diferents Comitès d’Activitats Antiamericanes que van actuar als anys quaranta i cinquanta del segle passat a la recerca de subversius i comunistes en la indústria del cinema, particularment entre directors i guionistes. El clima polític i social de postguerra estava definit per la guerra freda, una política de fre a l’expansió soviètica i de propaganda anticomunista. Les eleccions de 1944 guanyades per Truman van donar un gir dretà al Partit Demòcrata, de forma que el pensament liberal va quedar en entredit i l’americanisme es va identificar amb l’anticomunisme.
El Partit Comunista dels Estats Units (PCUSA) tenia uns vuitanta mil militants l’any 1944, dels quals es calculen en uns tres-cents els membres que treballaven en la indústria del cinema, la meitat d’ells com a guionistes.
L’onada conservadora aconsegueix que l’any 1946 es promulgui l’anomenada Llei Taft-Harley que obligava a realitzar un jurament anticomunista per ocupar càrrecs sindicals. A l’octubre de 1947 es crea la comissió Parnell Thomas, el primer Comitè d’Activitats Antiamericanes que va obrir la veda de la cacera de bruixes anticomunista a Hollywood. Aquesta comissió va citar a declarar a 19 inamistosos (presumptes comunistes) i a uns altres amistosos (dretans disposats a delatar). L’estratègia de resistència dels inamistosos va consistir en apel·lar a la Cinquena Esmena ningú està obligat a declarar contra si mateix i també a la Primera, que consagra la llibertat de pensament, religió, expressió i associació. Van rebutjar la capacitat de la comissió per interrogar i el procés sencer de cacera de bruixes. Degut a que els sectors progressistes van crear el Comittee for the First Amendment (CFA), que van encapçalar John Huston i William Wyler, i degut també a la campanya de premsa que es va desencadenar, la comissió Parnell Thomas només va interrogar a deu cineastes, anomenats després els Deu de Hollywood: John Howard Lawson, Dalton Trumbo, Albert Maltz, Alvah Bessie, Samuel Ornitz, Herbert Biberman, Edward Dmytryk, Adrian Scott, Ring W. Lander i Lester Cole. Per la seva banda, els qui van donar suport al Comitè d’Activitats Antiamericanes com Jack Warner, Louis B. Mayer ¾ productors ¾ o Walt Disney van explicar que no havien realitzat pel·lícules antiamericanes i que havien expulsat de l’estudi els infiltrats comunistes.
Els Deu de Hollywood van ser condemnats l’any 1950 a 10.000 dòlars de multa i a un any de presó. Poc temps després de ser empresonats sorgeixen els penediments i les delacions: el director Edward Dmytryk és el primer en fer-ho i denuncia dos companys.
Un altra eina de la Cacera de Bruixes fou la Comissió Wood, que va actuar entre 1951 i 1952, en un clima de fervor anticomunista degut a la revolució comunista a Xina i a la Guerra de Corea. Va citar a declarar a mig centenar d’inamistosos, que només tenien com a alternativa el penediment i la delació. Entre 1953 i 1955 van actuar les comissions Velde i Walter; la cacera de bruixes es modera amb la fi de la Guerra de Corea i la reprovació del Senat a Joseph McCarthy que, cada cop més paranoic, denunciava la infiltració comunista en diversos estaments de l’Administració.
Un dels resultats dels diferents comitès d’activitats antiamericanes fou la creació de les llistes negres, que suposaven la condemna a l’ostracisme professional als seus integrants. Qui formaven part d’aquestes llistes? Per exemple, els qui es van negar a declarar davant d’aquestes comissions, els qui invocaren la Primera o la Cinquena Esmena, els qui havien donat suport a organitzacions cíviques, antifeixistes o progressistes, solidaritzant-se amb els inculpats, etc. L’any 1956 es van comptabilitzar 214 persones – la meitat d’elles guionistes excloses de Hollywood. Els resultat fou que va haver escriptors, actors, directors i tècnics que van haver de canviar de professió, fugir a Europa o treballar de forma clandestina. Va haver qui va treballar a sous baixos i amb nom fals o mitjançant una persona interposada (tapadores), sobretot per a les petites companyies. Un dels casos més curiosos fou el de Dalton Trumbo, que va arribar a guanyar l’Óscar al millor guió (The Brave One, Irving Rapper, 1957), amb el pseudònim de Robert Rich.
Charles Chaplin, l’expulsió del qual havia estat demanada per la comissió Parnell Thomas, es va quedar a Europa quan va rebre un telegrama el fiscal general on li anunciava que seria investigat. El clima de la Cacera de Bruixes va propiciar que directors com ara John Huston, Orson Welles i Fritz Lang marxessin també cap a Europa.
Un altre resultat van ser les delacions: en diferents sessions dels Comitès d’Activitats Antiamericanes, directors progressistes amb obres molt valuoses com Edward Dmytryk, Elia Kazan o Robert Rossen van delatar col·legues que havien estat afiliats al PCUSA per poder continuar amb les seves carreres. Altres es van penedir immediatament, com l’actor Sterling Hayden que, després de delatar companys seus, va encapçalar la resistència al mccarthysme. Alguns van voler justificar la delació en les seves pròpies pel·lícules, com Elia Kazan amb On the Waterfront (La ley del silencio, 1954).
Globalment, els anys durs del mccarthysme van produir un gir conservador en el cinema nord-americà i van provocar un seriós trencament en la professió; com va diagnosticar Orson Welles, “de la meva generació som molt pocs els que no hem traït la nostra postura, els que no vam donar noms d’altres persones. Això és terrible. No sé com una persona es pot recuperar d’una traïció així que difereix enormement de la d’un francès, per exemple, que fou delator de la Gestapo per poder salvar la vida de la seva esposa; és un altre tipus de col·laboració. El gran problema de l’esquerra nord-americana es que va trair per salvar les seves piscines.”
ELS WEATHERMEN (HOMES DEL TEMPS), un dels primers grups armats anticapitalistes fundat als EUA, són poc coneguts en aquesta banda de l'Atlàntic. Als setanta van cometre atemptats sense víctimes en nombrosos edificis oficials, com ara la seu de la Guàrdia Nacional d'Ohio, la seu del departament de Policia de la ciutat de Nova York, el Capitoli o els jutjats de Queens.
L'integraven grups d'estudiants universitats que, a finals dels seixanta, van considerar que els moviments pacifistes eren massa passius i van optar per la radicalització. El nom està tret de la cançó de Bob Dylan Subterranean Homesick Blues (1965), que diu You don't need a weatherman to know which way the wind blows (no necessites un home del temps per saber d'on bufa el vent). De fet, una de les seves primeres accions va tenir lloc a la ciutat del vent, Chicago, on van promoure actes de violència en el marc del moviment Bring the War Home (porta la guerra a casa), que pretenia portar el patiment del poble vietnamita als carrers de les ciutats dels Estats Units.
A principis de 1970 els Weathermen van declarar oficialment la guerra als Estats Units i van anunciar la seva intenció d'atemptar contra els símbols del país. El 6 de març d'aquell mateix any, mentre manipulaven els explosius amb què pretenien fer volar un edifici oficial, es va produir un accident i tres membres de l'organització van morir a l'acte. La casa, número 18 del carrer 11 de Greenwich Village, propietat dels pares d'una integrant del grup, va quedar en ruïnes. També va quedar afectada la casa del costat, la número 16. Afortunadament, el jove actor que hi vivia no hi era en el moment de l'explosió.
Dues membres del grup van sobreviure a l'explosió, Cathy Wilkerson, filla del propietari de diverses emissores de ràdio del país, i Kathy Boudin, filla d'un conegudíssim advocat que en el seu dia havia liderat la defensa de molts dels acusats de comunisme pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, la famosa Caça de Bruixes del senador McCarthy. Van quedar en llibertat sota fiança.
Els Weathermen inicien una dècada de clandestinitat. A principis dels vuitanta la majoria de membres es lliuren a la policia, pressionats per les seves famílies i cansats de viure a la clandestinitat i sota identitats falses. Kathy Boudin participa en un atracament amb víctimes mortals. Havia deixat el seu fill, de pocs mesos, amb una cangur per participar en el robatori. No el va veure créixer; va acabar a la presó complint una pena de més de vint anys.
L'explosió al carrer 11 va marcar una generació de novaiorquesos. Philip Roth ho reflecteix a la novel·la Pastoral americana, en què un dels protagonistes, Seymour Irving Levov, viu el Somni Americà fins que la seva filla es radicalitza, comet un atemptat contra una oficina de correus, en què mor un metge, i opta per la clandestinitat.
Si que sabem que ha passat amb el jove actor del número 16 del carrer 11, la vida del qual no va quedar trencada per l'explosió. Va arribar a casa minuts després i un fotògraf, Fred W. McDarrah, va immortalitzar el moment (Steven Kasher Gallery). Ara ja no és tan jove i és considerat un dels millors actors dels Estats Units. És Dustin Hoffman.
"De nit, en els durs carrers, la joventut d'Amèrikkka jeu morta. On la cocaïna és més blanca el paviment es tenyeix de vermell. Predictible, rutinàriament acceptat, estat policial, la privació massiva de drets és la conseqüència d'això. Mentre les masses dormen els monstres roben la seva llibertat" Harold H. Thompson. Pres anarquista als USA. "A new morning-Changing weather" Títol del comunicat que la WUO emet al començament de 1970. "Els americans estan aprenent des d'una edat molt primerenca que tota violència que l'Estat no porta a terme és un crim i una cosa malatisa. Per aquesta raó, nosaltres vam ser anomenats criminals i gent mentalment malalta" Mark Rudd (WUO)
"Tot era meravellós el dia que vaig bombardejar el Pentàgon. El cel era blau i els ocells cantaven" Bill Ayers (WUO) "No sóc un terrorista, mai ho he estat. Nosaltres el que vam intentar va ser estendre un agut so de desobediència. Intentem explicar com molta gent a través de la desesperança i la ràbia és conduïda perquè opti per mesures extremes" Bill Ayers (WUO) "Weathermen està en contra de tot allò que per a Amèrica del Nord significa decència i bondat. Weathermen vol cremar i destruir els Estats Units d'Amèrica" John Jacobs (WUO)
"Nit rera nit, dia rera dia, grans edificis i grans carrers, ciment i ferro, no són indestructibles per sempre. Ells també són fràgils i vulnerables. Una bomba i tot això pot caure com una porta que cau de cop" Bill Ayers (WUO)
Els que tenen uns anys sens dubte se’n recordaran d’un dels incidents més tràgics i cruels de la Guerra Freda: l’execució del matrimoni Julius i Ethel Rosenberg a la cadira elèctrica de la presó de Sing-Sing (a Ossining, al nord de Nova York) el 19 de juny de 1953, que va desfermar manifestacions, vagues i protestes a tot el món. Deien que els Rosenberg eren innocents i que serien executats per ser comunistes, que el cas era un exemple d’antisemitisme, un verdader cas Dreyfus americà, una execució política.
Tothom va protestar, des de Pius XII i JP Sartre a Albert Einstein, inclosos tots els premis Nobel i més d’un cap de govern i polítics de totes les tendències. Es van fer vagues de solidaritat i aturades al treball per tot el món.La commoció fou indescriptible (excepte a Espanya, on regnava Franco que els hauria agarrotat sense parlar-ne tant.) Però al final del dia l’esquerra americana havia après la lliçó: més valia callar, fer bondat i dedicar-se a altres coses. Havien quedat escarmentats i van copsar a fons la seva impotència col.lectiva. Com la majoria d’intel.lectuals occidentals, L’URSS era l’enemic irreconciliable i tots els socialdemòcrates eren companys de viatge.
Julius R. havia estudiat enginyeria al City College de Nova York esdevenint més o menys allò que a Catalunya se’n diu un pèrit electricista. Va servir a l’exèrcit durant la guerra amb el radar i es guanyava la vida reparant ràdios Va conèixer l’Ethel a la Lliga Comunista Americana i van esdevenir tots dos militants comunistes convençuts. Van contraure matrimoni i es van establir a un pis modest a la Lower East Side de Manhattan, que encara existeix.
Van tenir dos fills. Tota la família va continuar actuant en defensa de la causa comunista públicament.
Acusacions
L'any 1950, ja en plena Guerra Freda, Julius R. fou detingut com a espia soviètic. Les acusacions eren que havien venut el secret de la bomba atòmica a Rússia (com anomenaven sempre l’URSS), que havien reclutat per l’espionatge no se sap quants científics i acadèmics famosos.
Ja sap tothom que sí que és veritat que un espia va passar els secrets nuclears als stalinistes, però que fou el britànic Fuchs i no pas aquest pobre home. L’Ethel fou cridada a declarar a un Grand Jury i a la sortida fou dramàticament arrestada per l’FBI a les escales del Tribunal Federal de Manhattan (que està a Centre Street, al costat de les que ensenyen a Law and Order) acusada de ser una còmplice. Cap dels dos tornaria mai més a casa.Els dos Rosenberg ho van negar tot fins a la mort. Estaven orgullosos de ser comunistes de tota la vida, però ells eren lleials ciutadans i no havien espiat malgrat que l’URSS havia estat fins recentment un aliat.
A més, semblava un disbarat que un home conegut a tot Nova York com a comunista militant fes d’espia. Diuen que el famós Edgar Hoover, fundador de l´FBI tenia la mania que Amèrica estava en perill per culpa dels ciutadans jueus, que eren tots comunistes amagats, una afirmacio semblant a allò que deia la Inquisició espanyola dels Conversos. Hoover volia que els Rosenberg rebessin una sentència exemplar que es podria canviar amb la condició que es penedissin públicament. Després d’això els Rosenberg es dedicarien a anar per arreu denunciant el comunisme entre els jueus per apartar-los del mal camí. Si això és veritat, en Hoover es va equivocar molt perquè Julius i Ethel, ferms en les seves conviccions no es van voler doblegar, van acceptar una sentència brutal i tot va acabar en una tragèdia horrorosa, per un bluff que havia fallat.
Això de què eren jueus sens dubte fou un element important pel Govern, perquè tots els participants, acusats, defensor, fiscal, i jutge n’eren. El fiscal, Roy Cohn, mereix una menció especial perquè fou un dels homes més odiosos i cínics que s’hagin vist mai a l’escena pública americana. Va esdevenir poc temps després del procés la mà dreta de McCarthy (diuen que es va oferir perquè MacCarthy necessitava algú per tractar amb la gent de “noms alemanys”, volent dir jueus-com ell-).
A més de perseguir els seus correligionaris, tot i ser homosexual ell mateix va aconseguir fer xantatge a molts gais, entre ells al mateix Edgar Hoover (que vivia en una situació domèstica amb el seu Vice-Director a l’FBI) i actuant d’advocat privat va robar diners a una clienta. Al final de la seva vida, en una entrevista digué que McCarthy no tenia gran intel.ligència, suggerint que moltes coses que van passar les havia muntat ell. En Cohn al final esdevingué una de les primeres víctimes americanes del SIDA.
Tornant al cas Rosenberg, es va presentar a donar testimoni el germà de l’Ethel, que era un mecànic de segona al projecte de la Bomba Atòmica a El Alamo. No s’acaba d’entendre com un home de tan poques qualificacions hauria pogut explicar a ningú com es fan bombes atòmiques, però ell va trair la germana afirmant que ella escrivia a màquina els informes d’espionatge escrits a mà pel Julius. Anys després, abans de morir, ho va desmentir tot explicant que els fiscals l’havien fet mentir i va afirmar que l’Ethel sabia que el marit espiava però no hi va participar mai.
Després hi havia en Morton Sobell, amagat a Mèxic, un company de carrera de Julius que havia treballat a la indústria de l’armament (v. més abaix). Tot això era interessant, però on estaven les proves? El fiscal Cohn va decidir que no en tenia cap. Aleshores Cohn va decidir que només els podia acusar d´haver CONSPIRAT per fer espionatge però que no calia demostrar que fossin espies, encara que era precisament això del què els estaven acusant cada dia al tribunal.
El jurat els va declarar culpables de conspiració.El jutge Irving Kaufman els van condemnar a mort tot seguit. La seva sentència és un verdader ultratge que indigna a tothom que l’ha llegit: va escriure i va dir que els Rosenberg eren traïdors als EUA que havien donat la bomba atòmica a Rússia i que eren culpables de la Guerra de Corea i de les agressions soviètiques a tot el món (!!). Cap d’aquestes coses s’havia demostrat al procés ni era veritat. Més tard, el jutge va explicar en confiança a certs amics que abans de dictar la sentència havia anat a la sinagoga a pregar. Volia dir que Déu mateix aprovava l’execució.
Tot seguit van intentar convèncer els Rosenberg per separat a renegar del comunisme i denunciar-se mútuament prometent que serien indultats. No van voler i van triar morir executats tots dos el mateix dia. L’escàndol que l’execució va desfermar al món no s´ha acabat mai. L’any 2003 amb motiu del 50 aniversari de l’execucio una multitud es va reunir a un teatre de Nova York per recordar-los. Hi eren, com sempre, la Susan Sarandon, la gran figura venerable de l’esquerra militant a Nova York i els dos fills dels Rosenberg que han escrit llibres i lluitat tota la vida per causes progressistes. Un dels dos és Professor de Ciències Econòmiques a una petita Universitat i l’altre és un advocat que dirigeix una fundació.
La Veritat
Amb el temps se sap i s’aclareix gairebé tot. Vull dir, alguna vegada.Julius Rosenberg era un espia de poca importància reclutat per un agent del KGB. L’Ethel no era pràcticament res; fou executada per saber què feia el seu marit sense denunciar-lo i no va dubtar en acceptar-ho per la ideologia que havia fet seva.
En Morton Sobell (l’ex-company que s’havia escapat a Mèxic, on fou capturat), fou jutjat als EUA i empresonat per 17 anys. Ara ja té 91 anys i havia negat sempre ser un espia, fins i tot parlant amb els fills dels Rosenberg però l’altre dia va cridar un periodista del Los Angeles Times i va confessar sobtadament i sense pressió de cap mena que sí que havia estat un espia igual que en Julius i que havia tramès a Julius detalls de la fabricació de sistemes d’artilleria i de radar, que al seu parer eren armes defensives. Ara s’ha quedat tranquil i morirà en pau.
L’acusació que havien traït el secret de la bomba atòmica era un disbarat que no mereix comentaris. Havia reclutat gent en Julius? Hi ha qui diu que sí, hi ha qui no s’ho creu. Sembla que ell no era prou important ni tenia les connexions per apropar-se en confianca a gent important amb una proposta tan perillosa. Quants espies tenia al seu cercle? Si se sap, no ho ha explicat ningú però llevat de Sobell i el cunyat de Los Alamos ningú més ha estat detingut o acusat mai. Eren espies, però no de primera. La lectura de les comunicacions amb Moscou, ara ja publiques, es il·lustrativa del poc nivell de l’operacio. L’execució d’un espia de poca importància en temps de pau, sobretot sense proves, només per conspiració és un abus que no s’hauria d’acceptar. La millor font per entendre el cas són les transcripcions de les comunicacions interceptades entre Rosenberg i Moscou, que es poden trobar a la xarxa. El xifratge és primitiu. Un cop, Julius es refereix al nom de la seva dona sense xifra (!). Sovint es queixa que no li paguen res i que té moltes despeses.
Altres espies petits se´n surten amb un parell d’anys i són sovint bescanviats per un altre espia de la potència adversària. Pel que fa a Ethel la seva execució fou un verdader crim polític sense fundació ni raó per obligar-la a recantar. Com que era petita, els electrodes de la cadira elèctrica no feien contacte com calia. Li van haver de donar tres descàrregues i al final de l´horror es va veure fum sortint del cap.
Ara fa molts pocs dies també es va morir als 91 anys l’advocat Katz, defensor acarnissat dels Rosenberg, que per molts anys organitzava manifestacions amb pancartes davant del jutjat federal a l’aniversari de l’execució. La seva dona no li va voler dir res de la confessio recent de Sobell perque el difunt n’havia defensat sempre la innocència i havia esgotat totes les sol.licituds de revisió de la sentència i rehabilitació dels Rosenberg.Hi ha una obra de teatre recent on es veu el fantasma d’Ethel recriminant a Roy Cohn al llit de mort: "No en tenies cap necessitat…" li diu.
Article publicat a l'Avui l'any 2008
INADAPTAT:Perquè malgrat l'obra visionària que representa 1984 de George Orwell, no sempre la traïció i l'egoïsme s'acaben imposant en els moments decisius. És una possibilitat, però no la única. A voltes, l'amor és més gran que la pròpia por, i això si és mira detingudament és una esperança concedida pel sacrifici dels Rosenberg. Per alguns els Rosenberg no van ser res més que uns estùpids, que amb un arrepentiment públic envers la seva ideologia els hagués donat la llibertat. Per a mi en canvi, representen un cop de puny carregat de dignitat al cor deshumanitzat del sistema.
el darrer petó públic, abraçats l'un amb l'altre, dels Rosenberg
Han passat més de 80 anys de l'execució a Massachusetts (EEUU) dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, immigrants d'origen italià condemnats per un robatori i dos assassinats que no van cometre, després d'un simulacre de judici en el que no es van aportar proves suficients i en el que les tensions polítiques i racials van distorsionar de manera irreversible l'acció de la Justícia, el seu cas segueix estant d'actualitat, quan als EEUU es posa en dubte l'execució de la pena capital i es pretén córrer una espessa cortina sobre certes aberracions judicials com Guantànamo, l'activitat secreta de la CIA o la tortura. També a d'altres països, sense oblidar Espanya, l'acció de la Justícia es veu sotmesa amb freqüència a severes crítiques, no absentes de fonament.
L'escriptor, historiador, activista i professor de Ciència Política de la Universitat de Boston, Howard Zinn, ha publicat recentment una col•lecció d'assajos (A Power Governments Cannot Suppress: Un poder que els governs no poden eliminar). En aquest llibre, el polifacètic analista nord-americà mostra com la definitiva veritat històrica no està en les actuacions dels governs o en les representacions cinematogràfiques del poder, sinó en la lluita diària dels ciutadans ordinaris que s'esforcen per que tots puguem viure en un món millor. Són els immigrants, els treballadors, el poble comú, la història del qual és la història real d'EEUU, segons Zinn, i entre els quals la memòria de Sacco i Vanzetti ocupa un lloc destacat.
És interessant esbrinar per què un cas tan antic com el dels dos anarquistes suscita encara interès i per què, també, contemplar a dia d'avui el film realitzat l'any 1971 segueix produint sensacions de gran intensitat.
Zinn no en té cap dubte: "El cas Sacco i Vanzetti va revelar, de la forma més crua, que les nobles paraules que presideixen les nostres sales de justícia - Una Justícia equitativa davant la Llei - sempre ha sigut una mentida. I prossegueix: "Aquests dos homes, el venedor de peix i el sabater, no podien obtenir justícia en el sistema americà, perquè la justícia no s'aplica per igual al pobra i al ric, al nadiu i a l'emigrant, al conformista i al radical, al blanc i al negre. I encara que avui les injustícies llisquin per camins més subtils que en l'època de Sacco i Vanzetti, la seva essència encara persisteix.
Jutjats i condemnats per robatori i assassinat, el seu procés es va desplaçar de seguida al plànol polític. Van mentir a la policia, denegant la seva afiliació anarquista, perquè temien ser detinguts per les seves idees polítiques i ignoraven que se'ls atribuïen altres delictes, pels quals podrien ser condemnats a mort. Sobre aquesta mentida inicial es van muntar les raons per a rebutjar tots els seus arguments de defensa i es van acumular després les acusacions sense proves i els testimonis falsos. Però, Zinn adverteix: "no mentiria un dissident en la Rússia soviètica, enfrontat al KGB? I un jueu, davant la Gestapo? O un negre, en la Sud-àfrica del apartheid? Tots aquests sabien de sobres que la veritable justícia no els era aplicable a ells.
Encara que els anarquistes italians van morir condemnats per robatori i assassinat, pel que en realitat se'ls va jutjar fou per la seva ideologia política. Com també a l'any 1953 serien enviats a la cadira elèctrica Ethel i Julius Rosenberg, no per espiar als EEUU a favor de la URSS, sinó per ser comunistes i manifestar-ho obertament. En aquells dies, la histèria anticomunista, que va culminar en el fenòmen del Macarthisme, dominava el país; el comunisme s'apodera de la Xina, EEUU lluitava a Corea i el matrimoni jueu es va trobar en una situació comparable a la dels anarquistes italians.
Si l'assumpte de Sacco i Vanzetti segueix suscitant interès a dia d'avui és, sobretot, perquè posa de manifest la facilitat amb la qual es corromp un sistema judicial que es considera invulnerable. En un clima de sobreexcitació patriòtica posbèl·lica i de temors revolucionaris (com passava als EEUU l'any 1920, quan va tenir lloc el judici), la Justícia va buscar sobretot un càstig exemplar, violant tots els mecanismes teòrics de defensa de les llibertats i dels drets civils dels ciutadans. Va deixar de ser imparcial i justa. Solament va saber ser venjativa, estúpida venjativa, perquè al capdavall va ser contraproduent pel propi sistema.
Corria l'any 1968. Als Estats Units, la lluita pels drets civils estava a l'ordre del dia. Els Black Panthers i Martin Luther King eren dues cares d'una mateixa moneda; en arribar la cita olímpica, una imatge acabaria resumint la dignitat de la comunitat afroamericana en la seva lluita pel reconeixement dels seus drets. John Carlos i Tommi Smith, medalles d'or i bronze a la final dels dos-cents metres llisos, s'enfilaren al pòdium i, en començar a sonar les primeres notes de l'himne nord-americà, acotaren el cap i aixecaren ben amunt un puny clos enfundant en un guant negre. Aquella imatge va esdevenir a partir d'aquell moment sinònim de la lluita contra la desigualtat i la injustícia, de la lluita per la dignitat.
Peter Norman va ser la medalla de plata d'aquella final. Australià i blanc, pocs saben que en aquell mateix podi lluïa a la solapa del seu xandall una enganxina en suport a l'Olympic Project for the Human Rights., com també la duien John Carlos i Tommi Smith. De fet, va ser el mateix Norman qui va suggerir a Smith i Carlos que compartissin els guants, perquè Carlos s'havia deixat els seus a la vil·la olímpica (això explica, entre d'altres coses, perquè un aixeca el puny dret, i l'altre l'esquerre). Quan se li preguntà perquè ho havia fet, va contestar que ho havia fet per la seva defensa dels drets humans i la seva posició en contra de les polítiques racials del govern australià del moment, que prohibia la immigració no blanca. La venjança de les autoritats suposadament esportives australianes va arribar uns anys més tard quan, tot i haver superat les prèvies per als Jocs de Múnic en cent i dos-cents metres, no va ser convocat pel comitè olímpic del seu país per a la cita alemanya.
Malgrat la desqualificació que va patir Smith, Peter Norman mai no va reclamar la medalla d'or del guanyador Smith, castigat pel seu gest. Quan l'octubre de 2006 Norman moria d'un atac de cor, Smith i Carlos no van dubtar en agafar un avió cap a Austràlia.
Quaranta anys més tard d'aquella impactant imatge, el seu nebot Matt Norman ha dirigit, escrit i produït Salute, un documental que ens endinsa en la vida d'un esportista d'una talla humana innegable. (extret del blog la penya la lleganya)
Sota el meu punt de vista l'independentisme possibilista parteix d'un greu error de càlcul que ens podria costar car, i encara no sé si aquest error és fruit d'una mala fe encoberta o més aviat causa directe d'una perpètua ingenuïtat. Per aconseguir una independència real amb el consentiment del govern de Madrid ens caldria reformar la constitució espanyola, i això, ja no seria aspirar únicament a la bona voluntat d'uns governs espanyols que històricament han estat extremadament hostils amb qualsevol reclamació sobiranista, sinó que també es necessitaria la benedicció del principal partit espanyol a l'oposició. Totalment impossible. Si s'analitza fredament hom arriba a la conclusió que cada reforma espanyola que atorga un grau més de llibertat a la nació catalana és en realitat una corda invisible que ens hi lliga més, i al final un arriba a la teoria que la independència de la nostra nació només pot venir motivada a partir d'una desafecció tant i tant enorme que la majoria del poble català apostarà sense pors per la independència. Però aquesta desafecció és sovint neutralitzada per les reclamacions descafeïnades que s'acaben complint per mitjà de la voluntat del govern ocupant. Cada greuge exposat per un partit independentista en el sí d'un govern espanyol, i que acaba trobant una solució parcial des d'aquesta mateixa política espanyola esdevé en una trista i estèril satisfacció col·lectiva catalana que ens encaixa més i més amb l'Estat espanyol. Cada traspàs de competències, cada petita victòria sobiranista a la llarga o a la curta representa una unió encara més sòlida amb l'Estat espanyol. Les revolucions, i en aquest cas el procés d'autodeterminació d'una nació també ho és, sempre coincideixen en un mateix patró; la injustícia exagerada. Si cada injustícia que pateix el poble català és reparada per un simple pedaç pot ser que la societat poc a poc s'aburgesi i s'acomodi en el sistema establert. Aquest és el perill que té reformar Espanya, que sense voler pot servir com a element d'assimilació. És trist dir-ho, però la Història ens diu que les societats no es desperten activament si no han patit prèviament una injustícia exagerada. Comparteixo la teoria que recollia un article publicat per un fòrum: "vull que els trens arribin tard. Vull que l'aeroport del Prat sigui de fireta i els usuaris pateixin les conseqüències. Vull que els peatges ens continuïn xuclant la sang i que les carreteres siguin de segona divisió. Vull que l'espoli fiscal augmenti. Vull que la catalanofòbia creixi encara més per les Espanyes. Vull que l'oficialitat de les seleccions catalanes es boicotegi des del govern de Madrid. Vull apagades de llum generalitzades." Doncs jo també vull tot això i més perquè patín totes aquestes injustícies s'evidenciarà la mentalitat colonialista de l'Estat espanyol vers Catalunya i perquè així, la societat catalana, malgrat patir un temps de penalitats extremes, s'aixecarà definitivament contra aquest poder colonial. De l'únic que ens hauríem de cuidar és de salvaguardar la cultura catalana, per lo demés, com més injustícia més possibilitats reals de que el poble català es llenci de cap a la independència. Perquè si llegint la història d'Espanya encara ens creiem que ens donaran la independència així per les bones, sense patir, sense lluitar, sense desafiar les lleis espanyoles, sense presoners polítics etc... és que som molt més il·lusos del que es podria arribar imaginar.
Un pare escriu al seu fill que està a la presó de París acusat de terrorisme:
-“Fill meu cada any sóc més gran i ja no em veig capaç de remoure la terra de l’hort. Tant de bo que estiguessis a casa amb mi, i que m’ajudessis amb la feina al camp.”
El fill commogut li contesta al seu estimat pare amb una carta que diu alguna cosa així:
-“No toquis res de l’hort, vaig enterrar-hi uns documents que poden comprometre a molta gent”.
Al dia següent els gendarmes van fet acte de presència a casa de l’ancià i remogueren tota la terra del seu hortet. Van estar-se hores i més hores buscant sense sort i, a la fi, van desistir-hi. Al dia següent el pare del pres va rebre una carta del seu fill:
- “Per molt que vulgui sortir d’aquí, i creu-me que no seria més feliç que ajudanta amb al teu hortet, no em deixen sortir de cap de les maneres; així que et vaig escriure aquella carta perquè s’havia que la policia aniria a buscar aquell document inexistent. T’han remogut la terra?
DITHJORAL CARALT. Albons (Baix Empordà). Escriu al diari El Punt
Sóc una mare soltera que viu en un petit poble de l’Empordà amb la meva filla de set anys. L’any 99 vaig sortir de la casa d’acollida per a dones maltractades de Girona, sense feina. Amb un munt de deutes, sense cap mena de recursos ni familiars ni econòmics i molt espantada i sola. El futur per a la meva filla i per a mi no era gaire favorable en aquells moments, i compaginar els horaris laborals amb els de la meva filla, sense cap mena d’ajuda, era gairebé impossible. El que sí tenia era moltes ganes de sortir-me’n i tirar endavant la meva petita família.
Des de llavors, he hagut de fer front a un intent de *desnonament de la casa que habitem. De Serveis Socials no vaig rebre cap mena de suport, i tota sola vaig dirigir-me a Càritas, que finalment va donar l’ajut perquè la meva filla i jo no ens quedéssim al carrer. més tard, vaig assabentar-me que Serveis Socials disposa d’un ajut per fer front als retards en el lloguer, i em pregunto per què a mi no s’hem va facilitar en cap moment.
Tampoc m’ha estat fàcil trobar feina, tot i que tinc una carrera universitària. Durant un temps vaig intentar compaginar els horaris escolars de la meva filla amb els horaris laborals en una gasolinera i vaig acabar malalta i havent d’agafar una baixa. Desprès de demanar ajuda en nombroses ocasions als Serveis Socials que em pertoquen i a l’Ajuntament del meu poble, Albons, sense treure’n cap resposta, excepte que “no hi ha ajudes”, vaig veurem obligada a prendre la decisió de treballar fent feines domèstiques per les cases, en les poques hores que la meva filla estava a l’escola per tal de poder treballar i no caure en la misèria. Gràcies a la beca de menjador de la Generalitat vaig poder deixar la meva filla a dinar a l’escola i allargar l’horari per treballar, de les nou del matí a dos quarts de cinc de la tarda.
Així hem anat trampejant amb uns ingressos mínims i moltes despeses, i anant acumulant deutes. Als estius el panorama encara és més desolador. Per variar Serveis Socials i l’Ajuntament continuen dient que “no hi ha ajudes” i els casals d’estiu i menjadors no es preveuen per la Generalitat, així que per poder anar a treballar i poder deixar la meva filla a dinar, a part de la quota cada mes, haig de pagar 5 euros diaris o deixar de treballar, per poder estar amb la meva filla, ja que estic sola i no queden més opcions. Fins al dia d’avui he anat pagant el que he pogut i, quan no he pogut, la nena li han donant menjar. Avui he rebut una carta del casal anunciant-me que ja no es quedaran més amb la nena si no es paga, perquè no hi ha pressupost i l’Ajuntament tampoc disposa d’un pressupost d’ajuda.
Em multiplico en molts bocinets durant tot el dia per arribar a tot arreu i, tot i així, no arribo a sortir-me’n i això em desespera.
Em pregunto: podem ser una societat tan hipòcrita, que crida a boca oberta en contra del maltractament i a favor de l’alliberament de la dona, i seguim incapaços de trobar opcions i ajudes per a totes les dones, com jo, que ens veiem en la situació de tirar endavant sense recursos de cap mena, amb mainada petita al nostre càrrec. És molt fàcil donar-nos un copet a l’esquena per dir-nos que som molt valentes i que ho estem fent molt bé, mentre nosaltres ens trenquem a cada passa i els que mes ho pateixen son els nostres fills, que viuen una marginalitat que no es mereixen.
Què pensa fer el govern al respecte? A part de sortir als programes de televisió, tenim dret, nosaltres també com tothom a viure en dignitat?
El que més em va sorprendre d’aquesta denúncia pública és que la senyora Queralt, tot i no rebre cap ajuda del Serveis Socials, i viure en primera persona la injustíca del sistema, no fa cap referència al fenòmen de la immigració, cosa que mes d’un/a ho hauria aprofitat per tal de carregar amb rària. La senyora Queralt tot i patir en les pròpies carns la desigualtat que genera el sistema demostra una humanitat que no es gens freqüent en els nostres dies, i a més a més apunta com a culpables als autèntics responsables d'aquesta situació; no a les víctimes. He pensat que calia remaracar-ho.
dilluns 2 de febrer de 2009
dijous 9 de octubre de 2008
M'apassiona l'heterodòxia perquè malgrat tot és una soledat sincera, sense trampes, ni falsedats. Per contra, l'ortodòxia és pura hipocresia, doncs t'embolcalla amb la teòrica companyia d'una organització homogènia per tal d'amagar, d'una manera sibil·lina, la solitud innata que tot ésser humà arrossega.
L'ortodòxia és espantòsament avorrida i extremadament previsible, és per aquest motiu que sense la perspicaç creativitat dels heterodoxos, l'ortodòxia viuria condemnada en la més absoluta involució del pensament.
Pels ortodoxos tot resta escrit, per contra, els heterodoxos saben que tot està per escriure. El dogmatisme rígid de l'ortodòxia és una presó per el pensament humà, són cadenes fetes a base d'unes idees inamovibles que empresonen el més elemental dels drets; la discrepància. Sense la discrepància no existirien els molts i diversos models filosòfics que ens han permés evolucionar i caminar durant milers d'anys.
L'heterodòxia no és únicament discrepar, és argumentar, però sobretot és saber imaginar. Perquè en el fons, llegint certes coses oi sobretot escoltant a certs ortodoxos, hom no pot arribar a cap altre conclusió que la que contempla l'ortodòxia com un seguidisme recobert d'una falsa coherència.
A mode d’introducció dir que en el fons aquest escrit carregat d’odicontra el Trinaranjus és tant ridícul i tant poc fonamentat com la majoria de prejudicis que tenim les persones. Així doncs he volgut fer una sàtira entorn dels prejudicis i de l'estrambòtica argumentació en els que sovint els embolcallem per tal de disfressar aquesta irracionalitat.
Darrera d'un consumidor de trina s'amaga generalment algú que en la seva infància ha patit algun tipus de marginació social ( per part dels pares, dels companys de classe, o dels mestres...). Aquest individu en qüestió és un potencial rancuniós-mosqueta-morta que fruit d'aquest trauma infantil odia a tothom. Sota una falsa aparença d'enrotllat el consumeixtrina va teixint poc a poc la seva teranyina feta a base de ressentiment i odi vers a tots aquells que l'envolten. Perquè ja és hora que algú digui que malgrat aquesta doble cara el consumeixtrina no té a la vida cap altre finalitat que la de separar a tot grup humà que es posi a tir. El consumeixtrina es un traïdor, ho sabem, però també és un estratega astut. I com a tal se sap de memòria els set factors bàsics del llibre de l'art de la guerra de Sun Tzu. Entre xarrupada de trina i orgia d'ampolles buides al seu voltant, el consumeixtrina, anirà desenvolupant pacientment els set punts que el puguin portar a la victòria total; és a dir a la divisió social.
A part, la raó final que em porta a desconfiar d'un consumeixtrina és la següent pregunta que per mi encara resta sense resposta: què collons és el trina? Algú em pot dir que és realment el Trina??? El trina és en el fons un refresc extremadament asexual. No és ni carn ni tampoc peix. No té gas, però no és un suc. Sota el meu punt de vista un refresc sense gas és com un carnaval sense música. Resta buit i mancat de sentit. Si no us agraden els refrescos doncs molt bé, perfecte.... a mi tampoc m'entusiasmen, però no aneu de que beveu refrescos quan en realitat no ho feu. Demaneu-vos un suc, que sempre serà molt més digne i deu mil vegades més autèntic que un trina.
I per si no hi haguessin suficients motius per odiar amb totes les forces del cos humà el Trinaranjus i a tots els seus consumidors traïdors aquí va la raó definitiva per la que cal odiar el Trinaranjus. Al comentar la meva opinió sobre el Trina em van fer saber que aquest era un producte inventant per un valencià. Fins aquí tot correcte. Però llavors, al veure que el Trina l'havia inventat un valencià el meu cor va començar a dubtar. Podria ser que el Trina no fos tant perjudicial per la societat i que els meu prejudicis fossin del tot infundats? Vaig voler esbrinar una mica més del seu inventor. I aquí és on va saltar la sorpresa. El trina no ve de Trigos, que és el cognom del seu inventor. El nom de Trina amaga una intencionalitat obscura que molta gent per ingenuïtat o potser per descuit mai ha volgut saber. Trinaranjus=tri=tres. Tres taronjes; un refresc. Exactament com la Santíssima Trinitat! Encara t'empassaràs el trina???
James Hollander és memebre d'una associació de nord-americans residents a l'estat espanyol que lluiten per descobrir la veritat que s'oculta rera els atemptats del 11-S. Aquesta entrevista està extreta del programa radiofònic titulat "La rosa de los vientos" Aquesta és la primera part d'aquesta entrevista, tot i que gairebé tots els catalans entenem el castellà pròximament ho subtitularé en català.
Mentre deixava llunyana la màgica innocència de la meva tendre infantesa quelcom extraordinari em creixia a dins del cor. Aquells foren temps de lluita intensa contra tot allò que la meva exagerada ignorància tan havia temut; doncs a partir de la germinació de la meva consciència vaig poder dormir sense pànic a esperits, i a tot allò que tanta por m’havia produït d’infant. Però per desgràcia meva vaig tardar poc en adonar-me que totes aquelles coses que tanta por m’havien causat de marrec ara tenien altres cares i altres noms.
L’home del sac esdevenia sobtadament en el crèdit bancari i l’hipoteca que els meus pares havien demanat uns mesos abans, ara, en aquest nou escenari de realitats concretes, eren ells els que no podien conciliar el son per culpa del maleït home del sac. Tots aquells contes que de nin m’havien comtat resultaven tenir masses coincidències amb al meu nou món d’adult.
Jac i la mongetera màgica vol representar sens dubte l’esforç inhumà que tenen de fer la majoria de joves per trobar un treball digne, i aquell gegant maligne i maldestre que vol matar al pobre Jac sigui com sigui, encarna amb total seguretat, la lluita aferrissada que mantenim contra els empresaris.
Hansel i Gretel eren en realitat una parella d’enamorats que buscaven piset i que van caure en mans dels especuladors immobiliaris, aquests, ja farts de pagar tantes entrades, tantes comissions, tants honoraris i tants preus abusius per un dret com és el de tenir un sostre, van decidir tirar a la bruixa de l’agència immobiliària a dins del forn. Hansel i Gretel foren els primers okupes, uns okupes molt mes dignes i mil vegades més coherents que aquell parell d’endollats i gorrons anomenats Adam i Eva.
El relat del caçador i de la balena blanca coincideix a la perfecció amb l’obsessió malaltissa que acompanya a George Bush alhora de caçar terroristes. La balena blanca pot ésser qualsevol que adopti una actitud inconformista amb l’actual model econòmic i polític.
Aquells fantasmes vestits de llençols i de pesades cadenes, juntament amb aquells espectres que tan havien turmentat el meu son d’infant havien esdevingut per art de màgia, en estúpids pijos aficionats al golf. El que més m’espanta d’aquests fantasmes és la seva refinada idiotesa, puix que aquesta resulta ser altament contagiosa.
I de Patufets com el del conte en veig milers per els carrers. Contemplo com milions de patufets minúsculs caminem sortejant els grans peus que poden esclafar-los en qualsevol moment. No sé vosaltres, però jo tinc la sensació que patufets son totes aquelles famílies que tenen serioses dificultats per arribar a fi de més. Com a minúsculs nans els veig desplaçar-se al supermercat que tingui la millor oferta, però aquella desmesurada sola de sabata acaba sempre per esclafar-los al passar per caixa.
I ara de gran, rodejat dels qui aprecio i estimo espero el final feliç d’aquest estrany conte. La meva part d’ingenuïtat infantil encara aspira que totes les desigualtats que generen la democràcia i el capitalisme siguin vençudes per la unió dels oprimits. Com un marrec somiador visc desitjant que ogres, monstres, fantasmes, homes del sac, papus… desapareguin d’una vegada per totes d’aquest fantàstic conte.
Un servidor a l’igual que l’Ovidi Montllor desitja frisós l’arribada d’aquell dia que ha de durar anys, aquell dia en el que el cel sigui blau i la mar tranquil·la. Aquell dia on hom sàpiga que no existeixen ni monstres, ni esperits. Aquell dia el reconeixereu perquè us parlaran de l’amor com la cosa més bonica i preciosa, sense pecats, tabús o vergonyes.
PS: No siguis bella dorment. Desperta i actua!!!
EL SOMNI DE LA SAGETA DE FOC A voltes somio en elaborar un article ple a vessar de tecnicismes filològics i de retòriques parlanxines. Però mira noi/a, a mi aquest estil il·lustre, que sovint voreja la més absurda, delirant i indomable de les pedanteries no em brolla de l’ànima. Sé què sí m’hi esforço i reuneixo força i voluntat, aconseguiré enganyar-vos amb certa facilitat De fet, sé del cert que més d’un/a haurà de tirar de diccionari per esbrinar el significat d’alguna d’aquestes paraules grotesques perdudes en el temps. Però resulta ser que aquesta no és l’autentica finalitat del que jo entenc per un article. ¿De què serviria embolcallar les paraules amb al fi paper de seda si aquestes perden l’autèntica finalitat del seu ser? Si cap paraula té més categoria que una altre, perquè hom s’empeny sovint a usar-les com un estrany mètode de teràpia que ajudi a pal·liar el seu galopant narcisisme?
A voltes somio en poder escriure infinitat de paraules belles. Somio despert quan ametrallo a les masses amb ràfegues d’una lírica entranyable que tot ho canvia, però per desgràcia tot això que us explico no es ven bé cert. La veritat és que mai recordo els meus somnis. Aquells pobres desgraciats moren cada matí rostits per la intensa escalfor de l’astre rei. Com ja veieu no vendré pas la meva ànima al intentar escollir, triar i remenar, lletres i paraules dignes de museu.
El que anhelo en realitat és escriure veritats com a punys. El que somio quan em deixo endur per l’escriptura és que les lletres es converteixin en un virus intransigent, un virus letal, al qual algun periodista poc inspirat batejarà com el virus de la rebel·lia. Cada paraula que plasmo en el paper vol ser un crit que alerti contra l’alienació i l’acomodament que inocula aquest sistema dèspota. Cada paraula que elaboro vol desencadenar en una frase que actuï com autèntic revulsiu entre les persones que som víctimes directes i/o indirectes de la precarietat laboral, la injustícia social o la desigualtat de gènere.
A voltes somio que un sol article podria destruir la tele del menjador de casa. M’imagino un article senzill i modest que eliminés de la graella televisiva a tots aquells sinistres telepredicadors mediàtics, aquells mateixos que han estat denunciats per Pinotxo per un delicte d’usurpació d’identitat. Somio senzillament en la creació d’un article que despertés de cop i volta a totes les persones que dormiu en aquesta letàrgica somnolència.
Un escrit que deixés muts a tots aquells boca-xancles que esbomben com autòmats limitats el tòpic de que no serveix de res lluitar contra les injustícies generades pel poder. Potser muts, comprendrien que sempre tenim la possibilitat de dir l’última paraula. M’imagino un escrit que donés veu a tots/es aquells/es persones que resten silenciats/des a causa dels crits histèrics que propinen les orquestrades alarmes socials.
Un escrit màgic que teletransportés a tots els rics a una illa plena de diners. Un escrit que al ser llegit pels pobres aquests poguessin veure a través d’un mirall la cara de ximples que se’ls hi queda als rics de l’illa quan s’adonen que els diners no es poden menjar. Somio en un escrit que atipi a l’afamat i empatxi el golafre. Somio que una mà anònima escriurà en la portada del diari de demà que la injustícia ha estat abolida, i al obrir la pàgina de cartes del/la lector/a tan sols apareixeran cartes d’amor. Somio en un escrit que transpiri pau i serenor en front de l’acceleració i de l’histerisme histriònic i delirant en el que estem instal·lats.
A voltes somio que un article com aquest sia comprés pel distingit lector com un modest homenatge a l’infantilisme mes innocent, aquell mateix infantilisme senzill, però alhora tan innat que tots hauríem de recuperar una mica. L’infantilisme romàntic d’un ideari que no hauria de claudicar. L’ideari infantil que encara lluita per una altre món. En contra de tot això? Massa por i masses temors.
EL CAPITALISME desINFORMA: La millor societat és la que pateix alienació. Nosaltres aspirem a construir una societat freda, idiotitzada i desconeixedora de la més absoluta realitat. Nosaltres volem elaborar una societat civil que acati dòcilment les necessitats del poder, la societat que volem crear és un conjunt de persones que deixen de ser persones al convertir-se únicament en consumidors. Volem construir una societat comprensiva amb les problemàtiques del país: una societat voluntària i solidària amb les despeses pressupostaries d’un exèrcit que s’entrena a matar per tal de garantir la pau planetària.
Amb el capitalisme tot és més fàcil, ja no cal que pensis perquè nosaltres pensem per a tu: la teva música, el teu equip de futbol, la roba cara de la teva tribu urbana, la beguda refrescant que més t’agrada, el cinema, la literatura , el menjar ràpid per als teus fills, la casa dels vostres somnis, el llit inflable de la tele-tenda, els armaris d’Ikea, el cotxe esportiu amb baixos incorporats, la teva sèrie preferida, els circuits comercials i alternatius, el regal per el dia dels enamorats, etc…el capitalisme inventa les modes i tu fiques els diners.
El capitalisme es preocupa per tu perquè tu no et preocupis per res. El capitalisme es la solució a tots els teus problemes sempre hi quan no pensis, no qüestionis, o no analitzis problemàtiques socials: nosaltres som la teva Aspirina i la teva ulcera. Si et trobes deprimit és que darrerament no has anat al Mc Donalds!!! Has pensat en comprar-te més coses? Un cotxe? Un xandall per anar fer footing i rebaixar els quilets de més? Una consola? Volem convertir-te en un home maraca sense criteri ni personalitat, volem que esdevinguis en una espècie de boca-xancla recalcitrant.
Podràs ballar amb nosaltres la cançó de l’estiu, podràs participar de la nostra santa democràcia votant des del mòbil al concursant que ha d’abandonar la casa. Volem que siguis esclau del treball i alhora víctima dels preus abusius del mercat. Sense competitivitat, injustícia i desigualtat no hi ha progrés, sense progrés el capitalisme no te futur. El capitalisme es el teu amic, tu ets el capitalisme. Qualsevol alternativa al sistema capitalista es una crítica acèrrima al teu propi estil de vida, has de protegir al capitalisme perquè així et protegeixes a tu mateix. El nostra món sempre ha estat així; no existeix cap altre alternativa. Les coses clares; si treballes com un esclau sense deixar de pensar en res més que tu, tal vegada podràs disposar d’una vida tranquil·la i plenera. Cal recordar-te que la política és per als polítics i tu no tens perquè fotre el nas en aquestes foteses, car el teu futur el dissenyem nosaltres. Les coses sempre han estat així, i així continuaran, sempre és preferible la injustícia al desordre. No?
ELS FEIXISTES DE SEMPRE La Cope, els locutors que li donen veu, juntament amb els seus milers d’oïdors no son res més que els legítims hereus d’aquell feixisme espanyol arrelat encara en una societat profundament postfranquista. El seu nacionalisme ranci i agressiu es fa latent amb les constants proclames de tall feixista que llencen diàriament, tan el cojito repeinao d’en Jimenez Losantos com el garrí conspiranoic i revisionista d’en Cèsar Vidal. Ara per pura imatge reneguen de l’Espanya franquista, però malgrat aquest fet, mai desaprofiten l’ocasió de justificar la insurrecció feixista. S’apunten al carro antifranquista en una operació d’imatge que deixaria bocabadada a la mateixa fada de la ventafocs, i com si amb tot plegat no hi hagués prou, es permeten el luxe d’alliçonar a tothom, convertint-se per art de màgia, en guardians d’allò que anomenen patriotisme constitucional. Ells, que son els veneradors oficials de la figura pingüinesca i sinistra de Don Manuel Fraga Iribarne es passen el dia calumniant a tothom sense que mai passi res. Doncs ja és hora que passi, i que passi de manera civilitzada
Avui, a diferència d’ahir, els feixistes de sempre no llueixen camisa blava, doncs ara prefereixen vestir-se d’allò que són i sempre han sigut; pallassos. Avui, a diferència d’ahir, els feixistes de sempre no dictaminen pena de mort contra els que no pensem com ells, puix què ara s’empenyen a martiritzar-nos a tots plegats llençant-nos la bilis mitjançant les ones tzarsianes. I és què per més que s’autoproclamin demòcrates de tota la vida, per sort o por desgràcia, els fets sempre tindran més rellevància que la demagògia barata i el verí mesquí que usen alguns. I és què La Cope representa la dreta de la dreta, aquella que embogeix quan s’aproven lleis que recomanen treure de places i carrers la caduca simbologia feixista què els inunda. La Cope és l’extrema dreta que fa mans i mànigues per tal de que no es condemni a través del congrés dels diputats, els 40 anys de regim criminal. No dubteu pas, què els de La Cope i els que pensen com ells, son els què s’oposen a dignificar la memòria de les víctimes del feixisme i obstaculitzen tan com poden, les tasques de reconeixement als milers de soldats republicans enterrats en fosses comunes. Es pot ser més mesquí? Es pot ser tan fatxa?
La Cope, El Mundo, La Razón, Libertad Digital, Onda Cero, etc. són els responsables d’una campanya mediàtica sense precedents. En ella estan minimitzant tant com poden la cruenta repressió franquista, revestint-se d’un revisionisme fred i calculat que els ha convertit en negacionistes purs i durs. I a la fi comprovem que no son res mes què això, hereus d’aquell nacionalcatolicisme espanyol tronat i poruc. Aquell feixisme què tira la pedra i corre com una rata per amagar-se sota el mantell protector que sempre els ha brindat la santa església de Roma. La mateixa església que treu els bisbes a manifestar-se contra els matrimonis gais mentre s’oblida dels pobres i de les causes que originen la pobresa. La mateixa església de sempre i els mateixos feixistes de sempre. Hi ha coses que no canvien mai.
MONSENYOR OSCAR ROMERO L’ARQUEBISBE VALENT El 25 de març de l’any 1980, fou assassinat a trets, l’arquebisbe de Sant Salvador (El Salvador), monsenyor Oscar Romero. La mort de Romero, a mans d’uns pistolers al servei de la pròpia junta militar salvadorenca, va donar la volta al món, per acabar finalment en el més gran dels oblits; el silenci.
No us penséssiu pas que els botxins de Romero van ser comunistes, anarquistes o anticlericals. Els assassins de Romero eren catòlics, apostòlics i romans, i Oscar Romero, a diferència de la gran majoria del sacerdoci restava més a prop dels pobres que dels rics; és per això que el van matar.
Però Oscar Romero no va ser escollit arquebisbe per la seva incansable lluita en defensa dels drets dels obrers i dels camperols; de fet, va ser nomenat arquebisbe, perquè fins aleshores havia destacat per ser un acèrrim defensor dels postulats del Vaticà, és per aquest motiu i només per aquest, que la santa església el va fer arquebisbe. Però tot va canviar de manera sobtada quan Óscar Romera, lluny d’abstraure’s en un càrrec burocratitzat, i passar així els seus darrers anys de vida, va optar per un camí, que incomprensiblement, va inquietar significativament alguns sectors de la pròpia església.
Segurament, Oscar Romero mai aplegarà tants fidels com Joan Pau II, ni tampoc serà elevat a la categoria de sant. A la memòria d’Oscar Romero no li calen tantes pallassades per a poder descansar eternament sota el fràgil cotó del paradís somiat, doncs ell ja resta en pau a l’interior dels cors de les classes populars salvadorenques. Perquè el poble, aquells que passaven per la gana i per la por, sempre el recordaran per la seva valentia i per la seva fermesa alhora de pronunciar els sermons; quan alçava la seva veu per denunciar la tortura sistemàtica que la policia infringia a la dissidència política, quan no li tremolava la veu alhora de condemnar els assassinats polítics que la junta militar orquestrava, quan no feia callar la seva veu per tal d’alertar als feligresos de la injustícia social que fomentava el capitalisme; va ser assassinat per no callar.
Les misses d’Oscar Romero sempre van ser multitudinàries, i sovint els seus sermons eren interromputs pels espontanis aplaudiments dels assistents. En les seves homilies no s’hi veien militars jubilats ni dones amb abric de pell. Als bancs de la seva església tan sols es veien ulls cansats i mans gastades pel treball; ulls i mans que al escoltar veritats ploraven i aplaudien.
Oscar Romero va ser tirotejat a l’altar d’un temple mentre oficiava una missa. Un dels seus darrers sermons anava especialment dirigit a la policia, i en ell, deia, que els uniformes de la policia estaven tacats per la sang dels innocents. Després de complir-se vint-i-sis anys del seu assassinat, moltes de les manifestacions populars que es convoquen a El Salvador, comencen el recorregut amb aquest sermó. Un sermó, que en definitiva és un al·legat contra la repressió.
Gairebé tres dècades desprès els seus assassins segueixen lliures i pel que sembla mai seran jutjats pels seus crims. La plana major d’aquella tètrica junta militar corrupte i exterminadora ha rebut el perdó i la impunitat que sempre ofereix la desmemoriada transició pre-democràtica. Les atrocitats, els abusos, la repressió, els assassinats i la por que va provocar aquella dictadura és el test on reposa una flor anomenada democràcia. Una fràgil però bella flor que si es rega amb l’aigua sangonosa del capitalisme és transformarà novament en carnívora.
Sense el més mínim ànim d’ofendre a ningú, m’agradaria acabar aquest humil article amb un desig: tan de bo els capellans actuals us emmiralléssiu en la figura entranyable d’un home just i honrat i com la d’Oscar Romero. Potser així, tal vegada podreu compensar les mil injustícies que heu originat a la humanitat en el nom de Déu.
PS: Quan Joan Pau II va visitar l’any vuitanta el convuls país centre americà de El Salvador, no va dir res referent als crims contra la humanitat que s’estaven cometen. El pontífex, més preocupat en els mals del comunisme que no pas amb les polítiques intervencionistes dels EUA, no va dubtar ni per un instant fer-se una foto amb el president titella que Reagen havia col·locat. Joan Pau II mai va denunciar els crims d’aquell règim totalitari; l’única cosa que li treia el son d’aquell petit país, eren els sermons revolucionaris d’un arquebisbe que ja començava a esdevenir un problema per l’església. Tot i que Oscar Romero ja havia estat amenaçat de mort en nombroses ocasions, ni Joan Pau II ni el Vaticà en general, van aprofitar aquella visita per tal de mostrar-li públicament el seu suport, ans el contrari. Joan Pau II va apropar-se a l’arquebisbe valent i a cau d’orella li digué: “- Tu germà has de tenir mes compte amb al comunisme”. Aquestes són doncs, les paraules de “recolzament” que el Pare de Roma brindava a un home, que per ser bo i compassiu, havia estat amenaçat de mort.
JUSTA INVASIÓ Podeu continuar construint un mur molt més gran del que ja teniu. Podeu col·locar-hi deu mil robocops que assegurin que cap mort de gana violi el nostre maleït benestar. I podeu, com no, apallissar i disparar a matar a tots aquells immigrants que gosen desafiar les actuals regles de joc. Podeu fer i desfer tan com vulgueu, però no dubtéssiu pas, que la justa invasió ja ha començat i que resultarà del tot inevitable.
Moltes voltes em pregunto, si tan liberals com socialdemòcrates, us heu aturat a pensar alguna vegada si en tota la terra que trepitgeu, hi trobaríeu les suficients pedres com per elevar un mur que arribi fins el nostre cel. I en l’hipotètic cas d’aconseguir-ho, aviat us adonaríeu que cap mur pot contenir les embranzides suïcides que provoca la misèria. La solució al drama que suposa un èxode forçat, tampoc la trobareu en les bales assassines que la policia dispara contra els que s’han cansat de morir de fam. Doncs aviat comprendreu que les bales, per molt que s’incrustin a la pell, mai aconseguiran perforar la ferma i legítima voluntat que tenen els pobres de viure millor.
Ells i elles, ja fa anys i panys que es moren de fam per culpa de la injustícia i de la desigualtat que el nostra sistema de vida genera en els seus països d’origen, i és ara que han decidit jugar-se el tot per tot, per arribar fins al nostra paradís. I mentre jo escric això, algun pobre desgraciat rossega amb força un tros d’arrel morta per així poder burlar per uns petits instants, el buit que sent al seu estómac. Nosaltres en canvi, ja fa temps que ens morim de fàstic, perquè inconscientment som coneixedors de que la nostra civilització, més que un paradís, és un miratge en el desert. I mentre jo escric això, alguna pare deprimit intenta burlar per uns instants el buit que sent el seu cor, amb el consum desmesurat d’antidepressius.
Per la meva part em sento més a prop dels immigrants que dels empresaris, i no només per una qüestió de justícia, sinó perquè compartim el paper de vícitmes del sistema, i per això continuo pensant que aquesta lògica invasió es sustenta i es justifica en un principi indiscutible: no pot haver-hi pau ni justícia sense la igualtat humana. Tu decideixes.
TORTURA I DRETS HUMANS El dia menys pensat la policia pot detenir-te sota qualsevol pretexta i tancar-te en un minúscul habitacle brut i llardós on descobriràs, que certament, l’aire és una necessitat biològica indispensable. Allí, sense càmeres de filmació que et puguin garantir un tracte correcte, la policia si vol, pot pressionar-te d’una manera completament il·legal. Què per què t’haurien d’hostiar? Doncs perquè estàs a les seves mans, perquè necessiten una confessió i perquè ningú sap quines coses poden passar a l’interior d’una comissaria. La qüestió és senzilla. Ells tenen una acusació i necessiten que tu la signis. Que no col·labores amb l’autoritat? Clatellot que t’endus. I així comença tot. Certament per a molts de vosaltres tot això us sonarà a pel·lícula fantasiosa, i per molt que de tant en tant els diaris esfacin reso d’algun cas de tortures no em creureu pas.
Suposo que no us puc culpar d’això, doncs segurament és fruit d’aquest mecanisme d’autodefensa que tenim els éssers humans i, que en algunes ocasions, per por de veure ensorrada la nostra realitat, ens impedeix veure allò que tenim davant dels nostres propis nassos. Ara en allò que alguns anomenen democràcia, la moda que impera és la de vincular tortura amb franquisme i, així, d’una manera inconscient, la ciutadania la fa desaparèixer del vocabulari quotidià. Però la realitat no és aquesta. La realitat és que a les comissaries de l’estat espanyol encara es practica la tortura, o almenys això és el que diu el Comité per la prevenció de la tortura del consell d'Europa, Amnistia Internacional i una multitud d’organitzacions humanitàries.
Tant sols quan ets víctima de la tirania que representa la tortura pots adonar-te de la impunitat que tenen els torturadors, i de la gran pantomima que suposa tot això dels Drets Humans. I és que quan ets pres, tot això del tracte civilitzat i de l’estat de dret no resulta ser res més que paper mullat. Quan ets víctima de la tortura t’adones que tots aquests organismes internacionals en defensa dels Drets Humans no poden fer res per aturar aquesta barbàrie, i a la fi comprens, que totes aquestes convencions de pau tan sols tenen com a objectiu donar una seguretat virtual a tots aquells ciutadans que no pateixen cap tipus de conflicte. Si ho analitzem fredament arribem a la conclusió que la lluita pels Drets Humans no deixa de ser un brindis al sol. Un brindis al que tothom s’apunta per tal de sortir a la foto, però que a l’hora de la veritat ningú s’apropa la copa als llavis.
Val a dir, que passat un temps prudencial, les famílies dels torturats comproven de manera clara i determinant, que la major desil·lusió no radica tan amb aquells que van infringir directament el dolor físic , sinó que la ràbia i l’ira es trasllada vers aquells responsables polítics i mèdics que saben com són tractats molts detinguts i que no fer res per tal de canviar les coses. El seu silenci és sens dubte sinònim de complicitat.
PS: Com ja deia el savi: “cal fomentar l’objecció de consciència, i no sols contra la guerra sinó també contra certes formes de pau.”
TAMBORS DE GUERRA
Un cop més, els redobles metàl·lics dels tambors de guerra segueixen tronant, tot ressonant fúria i odi, per tot el món. Els motius, com en gairebé tots els conflictes, solen ser obscurs, però malgrat això, sempre tendeixen a repetir-se els mateixos factors. Les guerres, amb les seves múltiples atrocitats, sempre ens semblen la mateixa guerra. Les imatges que d’ella es deriven: nens orfes, dones viudes i ancians desorientats es repeteixen perpetuant-se a mode de maledicció tot perseguint al genera humà pel llarg dels nostres temps. Les neteges ètniques, les violacions constants a les dones i als drets més fonamentals, els bombardeigs, la misèria i la desesperació que provoquen les guerres també solen coincidir entre elles en una mateixa cosa; en tots els conflictes, per molt diferents que ens semblin, les víctimes més vulnerables sempre solen ser pobres. I a la fi comprovem astorats, com des d’Occident, ens pessiguem els uns als altres per tal de comprovar si els continguts televisius i les imatges que sovint es mediatitzen de la guerra, han contribuït de manera significativa a immunitzar-nos d’aquest dolor que visualitzem a diari.
Abans de la seva mort, el Papa Juan Pau II encara va poder abordar una qüestió que involucrava a l’Església i que ja perdurava més de cinc lustres. En una maniobra hàbilment calculada pel Vaticà, el pontífex, va visitar terra santa per tal de demanar públicament perdó a la comunitat jueva. Cinquanta anys després el poble jueu encara te profundes reticències alhora d’acceptar les disculpes que ofereix el catolicisme i les ferides de la segona guerra mundial encara resten obertes per un poble que va veure morir més de sis milions de correligionaris seus. El nazisme va exterminar i l’Església va callar sota el silenci còmplice imposat pel tètric Papa Pius XII, i és per aquest motiu que Juan Pau II va abandonar terra santa sense poder cicatritzar aquella vella i profunda ferida.
L’odi i el fanatisme que imposa la religió segueix latent en els punts mes àlgids del nostre planeta: Israel continua amb la seva política d’extermini contra els seus veïns àrabs i els àrabs continuen entestats en negar la més que evident existència de l’estat hebreu. El Caximir continua sent font de discòrdia entre el règim islàmic del Pakistan i el govern hindú de l’índia. Turquia continua liquidant impunement a la comunitat kurda i segueix negant l’extermini que va practicar contra la població armènia. Irlanda continua dividia i fragmentada en nom de sa graciosa majestat, i gràcies a l’ocupació britànica, el nord d’Irlanda no solament està separada de la seva germana bessona del sud, sinó que a més a més, està dividida entre catòlics (independentistes) i protestants (unionistes). I George Bush, exercint més de profeta que de cap d’estat de l’Imperi més poderósdel món, continua donant arguments a l'islamisme radical amb la seva visió bíblica, apocalíptica i simplista del món.
Fa molts anys un savi xinès em confessà un petit secret: “- Si vols fer plans per un dia, sembra arròs. Si el que vols és fer plans per un any, planta un arbre. I si realment ets ambiciós i el que tu anheles en realitat és fer plans per a cent anys, hauràs d’educar a tots els infants de la terra.” Sens dubte molt sàvia recomanació, però el molt venerable ancià obviava que nens perfectament educats, cultes i “civilitzats”, com el mateix Papa Innocenci III, van serresponsables dels majors assassinats en massa de la història de la humanitat. I a la fi, un, es cansa de buscar solució a l’eterna pregunta de que és el que converteix a determinats individus en monstres sense ànima. Què és allò que fa cometre a persones aparentment educades tot aquest sofriment? Com es pot justificat tot aquest dolor?
Si fem una ullada a la història de la humanitat en matèria de religió, comprovem que els poderosos mai els hi ha interessat l’existència d’un Déu misericordiós, sinó l’excusa de poder matar i enriquir-se sota la base de la seva inexistent existència. Així és com Déu va tornar-se cruel. Fou en el mateix instant en el que les persones es tornaren ambicioses i fanàtiques, perquè a la fi, Déu no és res més que el que hom vol que sia, i per desgràcia de tots la voluntat d’aquest ja s’ha manifestat en milers d’ocasions: inquisicions, creuades, dogmes, impostos, persecucions etc... fets que ens mostren la divina divinitat amb la que executaven vides humanes tots aquells que deien defensar el perdó, la pau i l’amor. El mateix perdó hipòcrita que demostren els milers de morts, sacrificats i executats que mai pogueren veure l’amor dibuixat en la mirada fanàtica i rabiosa dels seus botxins.
LA CAVERNA DE PLATÓ Uns homes habiten a l’interior d’una caverna subterrània. Estan asseguts d’esquena a l’entrada, amb els peus i mans lligats de tal manera que només poden mirar la paret de darrera de la caverna. Al seu darrera hi ha un mur alt, i per darrera el mur caminen uns éssers, que s’assemblen als homes, i que aguanten diverses figures damunt del mur. Com que hi ha un foc darrera d’aquestes figures, projecten ombres flamejants a la paret de la caverna. Així, l’única cosa que poden veure els habitants de la caverna és un teatre d’ombres. Han estat amb aquesta posició des del dia que van néixer, i per tant es pensen que aquestes ombres són l’única cosa que existeix.
Imagina ara que un d’aquests habitants intenta alliberar-se de les cadenes. La primera cosa que faria és preguntar-se d’on vénen les ombres de la paret de la caverna. Si aconseguís pujar a sobre el mur, i traspassar el foc fins a arribar al món exterior, s’enlluernaria amb la claror de la llum. Però després de fregar-se els ulls, quedaria parat davant de la bellesa del món. Per primera vegada, veuria colors i formes nítides. Veuria animals i flors reals que les ombres de la caverna, fins aquell moment, havien representat malament i de forma borrosa. Després veuria el sol en el cel, i s’adonaria que dóna vida a tots aquests animals i flors, de la mateixa manera que el foc fa visible les ombres.
L’afortunat habitant de la caverna podria anar a descobrir la natura, assaborint la seva nova llibertat però pensa que els altres encara són a baix, i prefereix tornar. Una vegada allí dins, intenta convèncer els altres habitants de la caverna que les ombres de la caverna no són sinó pàl·lids reflexos de les coses “reals”. Però no el creuen. Assenyalen la paret de la caverna i diuen que el que veuen és tot el que existeix. Al final, el maten.
La societat occidental viu presonera a l’interior de la caverna que tan bé mitifica Plató, i com si d’un malson al pur estil Matrix es tractés, la gent viu la vida pautada que algú completament aliè a ells ha planificat. A tu i a mi ens ha tocat viure sota les directrius d’un sistema dualitzat, i que respon al nom artístic de democràcia capitalista. Aquesta democràcia capitalista té com a virtut fonamental revestir-se d’una lògica aparent que la fa indiscutible. Així doncs l’actual sistema és com quelcom sagrat, com una realitat inqüestionable i del tot inamovible. No és d’estranyar, que amb aquests preceptes, l’actual estat de les coses s’hagi erigit com el nou guardià d’un sentit comú gairebé universal; sense matisos possibles, ni alternança real. però no t’enganyis, que se sàpiga res és etern.
En la democràcia capitalista, o com diria Noam Chomski, la democràcia de l’espectador, els polítics han esdevingut simples ponts entre el poder legislatiu i el poder econòmic, i més enllà del seu poder aparent, la seva única finalitat no és altri que donar una cara de confiança que pugui ocultar el veritable rostre del poder.
Sabem que la vida podria ser bella, molt més de la que els filòsofs romàntics hagueren pogut imaginar mai. Però la realitat és que no ho és. Aquells que volem canviar les coses podem copsar la cara de la pobresa, la desigualtat i la injustícia, rera la cortina que dibuixa el consum voraç. Som somiadors i també utòpics, però no fóra bo que aquests trets bondadosos ens convertíssim forçosament en amos d’una idiotesa gairebé galopant.
Tu que cada dia assassines a tots aquells que s’alliberen de les cadenes de la falsedat et creus afortunat. Tal vegada no hauràs mort pels homes de la caverna, tu formes part dels homes de la caverna. Tu ets l’home de la caverna. I enganyat o no, també seràs enterrat per la capa del temps. Estació rera estació aniràs desapareixent a conseqüència d’una amnèsia inclement que no perdona. No seràs res. Ni tant sols un trist record. Ploraran per tu, però desenganyat, si ploren, serà per pur egoisme.
Res més que això
INTRODUCCIÓ BÀSICA I RECOMANABLE PER LA SEGÜENT LECTURA Primers apunts històrics de propaganda, per Noam Chomsky La primera operació moderna de propaganda practicada per un govern fou en el mandat del president nord-americà, Woodrow Wilson. Va ser elegit president l’any 1916 perquè era el líder d’una plataforma electoral anomenada, Pau sense victòria. A l’equador de la primera guerra mundial la societat nord-americana era molt pacifista i no veia cap motiu per involucrar-se en una guerra europea; malgrat això, l’administració Wilson havia decidit participar en aquell guerra. El govern sabia que tenia que fer alguna cosa per tal d’induir a la gent a l’idea de participar a la guerra. I es va crear una comissió de propaganda governamental, coneguda amb el nom de Comissió Creel. Aquesta comissió amb sis mesos va aconseguir convertir una població pacífica en una societat histèrica i bel·licista, que desitjava anar a la guerra i destruir tot el que fes pudor a alemany. Es va aconseguir un èxit extraordinari que els duria a un altre encara major: precisament en aquella època i després de la guerra es van utilitzar las mateixes tècniques per a revifar allò conegut amb el nom de la por roja. La lluita contra els suposats perills del comunisme van permetre al govern yankie la destrucció de sindicats i l’eliminació de coses tan perilloses com la llibertat de premsa o de pensament polític. El poder financer, empresarial i els mitjans de comunicació van donar un gran recolzament a tota aquesta operació, de la qual van obtenir grans beneficis de l’administració nord-americana.
Entre els que van participar activa i entusiastament en la guerra de Wilson destacaven intel·lectuals progressistes, gent del cercle de John Dewey. Pel que es pot llegir en els seus escrits, aquests intel·lectuals es van sentir molt orgullosos d’haver pogut demostrar que allò que ells anomenaven els membres més intel·ligents de la comunitat, és a dir, ells mateixos, havien estat capaços de convèncer a una societat reticent de que tenia que anar a una guerra mitjançant el sistema d’aterrar-los, per així, convertint-los finalment en uns fanàtics patrioters. Els mitjans utilitzats van ser molt amplis. Es van fabricar un grapat d’atrocitats suposadament comeses pels alemanys, en les que s’incloïen nens belgues amb els membres arrencats i tot tipus de coses horribles que encara avui poden llegir-se en els llibres d’història.
Però la clau de la qüestió, allò que asseguraria l’èxit de l’estratègia, era controlar el pensament dels membres mes intel·ligents de la societat americana, perquè així, ells, disseminarien la propaganda que estava sent elaborada i durien al pacífic país a l’estat d’histèria típic d’un país en guerra. I va funcionar molt bé. Ens van ensenyar una cosa molt important: quan la propaganda que filtra l’estat rep el suport de la gent amb un nivell cultural alt, l’efecte pot ser grandiós. Aquesta és una lliçó que Hitler i altres van aprendre molt bé.
ORWELL: EL TERRORISME, LA POR I LA GUERRA Cursos avançats per poder mantenir una societat jeràrquica
Només hi ha quatre vies perquè un grup dirigent pugui caure del poder. O bé és conquerit des de l’exterior, o governa tan ineficaçment que les masses s’atreveixin a revoltar-se, o permet que un grup poderós i descontent comenci a desenvolupar-se, o perd la pròpia autoconfiança i la voluntat de govern. Aquestes causes no operen totes soles i, per regla general, totes quatres són presents en un grau o l’altre. Una classe dirigent capaç de mantenir-se en guàrdia contra aquestes causes es mantindria permanentment en el poder. Serà capaç el capitalisme de perpetrar-se eternament en el poder?
En aquestes altures del joc a ningú se li escapa que un augment del nivell adquisitiu per part de tothom seria contraproduent pels propis interessos d’una societat jerarquitzada. En un món on tothom treballés poques hores, tingués prou menjar, visqués en una casa còmode i acollidora, i posseís un automòbil, la forma més òbvia de desigualtat –i potser la més important- ja hauria desaparegut. Si això, alguna vegada, esdevingués extensible per a tots els habitants del món, la riquesa ja no atorgaria signes de distinció. És possible, sens dubte, imaginar una societat on la riquesa, en el sentit de possessions personals i de luxes, fos repartida equitativament mentre el poder es mantingués a les mans d’una petita casta privilegiada. Però a la pràctica, una societat així no podria mantenir-se estable gaire temps. Perquè si el lleure i la seguretat fossin gaudits per tots de la mateixa manera, la gran majoria d’éssers humans que normalment estan idiotitzats per la pobresa voldrien esdevenir cultes i aprendre a pensar per ells mateixos. I un cop arribessin a fer-ho, tard o d’hora s’adonarien que la minoria privilegiada no tenia raó d’existir i els traurien d’un cop d’escombra. Així no és d’estranyar que la classe política i el poder econòmic vegin en les desigualtats socials una de les moltes vies per tal de perpetuar-se en el poder. La democràcia i al capitalisme necessiten la desigualtat humana tant o més que a les persones l’oxigen.
A la llarga, s’ha comprovat que una societat jeràrquica només és possible sobre tres pilars irrenunciables: el treball, la pobresa i la ignorància. I per tal de garantir la pobresa i la ignorància entre la població no hi ha res millor que l’acció bèl·lica. L’acció essencial de la guerra és la destrucció, però no necessàriament de vides humanes, sinó dels productes del treball humà. La guerra és la via per fer a miques, o abocar a l’estratosfera, o enfonsar en les profunditats del mar, els materials que, d’una altra manera, haurien pogut utilitzar-se per fer massa còmoda la vida de la gent, i així, a la llarga, fer-les massa intel·ligents. Encara que, en realitat, les armes de guerra no es destrueixin, la seva fabricació és una via molt convenient de despesa de la força de treball sense produir res que es pugui consumir.
Cal reconèixer que la guerra contra el terrorisme no solament aconsegueix una destrucció física dels enemics interns i externs i una major desigualtat entre les masses, sinó que també implica l’aniquilació de les nostres llibertats, i a més a més, psicològicament, ho fa d’una manera acceptable. D’entrada, seria relativament senzill malgastar l’excedent del treball construint temples o piràmides, o bé excavant fossars i tornar-los a omplir, o fins i tot produint grans quantitats de béns i cremar-los tot seguit. Això proveiria una societat jeràrquica d’una base econòmica, però no pas emotiva. Amb la guerra contra el terrorisme, l’estat no pretén augmentar la moral de les masses, l’actitud de les quals no té gaire importància mentre continuïn lligades fixament al treball, sinó reforçar l’autoritat moral del propi sistema. Fixeu-vos que fins i tot al més humil membre de la societat li exigeixen que sigui competent, treballador i si potser intel·ligent dins uns límits ben estrets. Però també saben que és absolutament necessari convertir-lo en un fanàtic crèdul i ignorant, i que les actituds predominants en ell siguin una barreja de por, odi, adulació i exaltació triomfal. En altres paraules, cal que tingui una mentalitat apropiada a l’estat de guerra. Si hi ha guerra hi ha misèria. Si hi ha misèria hi ha ignorància. Si hi ha ignorància hi ha jerarquia.
En èpoques passades, una guerra, almenys per definició, era una cosa que s’acabava tard o d’hora, normalment amb una victòria o una derrota inequívoques. Però quan la guerra esdevé literalment contínua, deixa de ser perillosa. Quan la guerra és contínua, no hi ha res més que l’obligatorietat militar. El progrés humà s’atura i els fets més palpables poden negar-se o ser bandejats. La guerra de Bush contra el terrorisme, si la jutgem pels estàndards de les guerres precedents, és una simple impostura. És com les baralles entre certs animals remugants, que tenen les banyes col·locades en un angle que els impossibilita ferir-se mútuament. Però, tot i ser estèril i mediàtica, aquesta guerra no deixa de tenir el seu significat. Aquesta guerra, tal com es veu, és un assumpte purament intern. I el seu autèntic objectiu no és altri que mantenir intacte l’actual estructura social.
LA CAVERNA DEL PATRIARCAT Fa milers d’anys, probablement quan es constituirien les primeres comunitats d’individus, i molt abans que l’home comencés la vida sedentària: conreant terres, domesticant els animals i convertint les dones en màquines reproductores, ja l’home eixia de la cova deixant enrere dona i criatures per anar a caçar i assegurar així la seva supervivència. Certament que les característiques físiques de les dones impedien que aquestes desenvolupessin un paper mes actiu en tot allò que es relacionava amb l’abnegada tasca de la cacera. Però no sé per què, tinc el convenciment que els homes primitius d’aleshores, ja posseïen com a tret identitari, una més que obsessiva dominació envers a la dona. Així doncs, per glòria de pocs i per desgràcia de moltes, entre ossos, coves i caceres va fundar-se, pel llarg dels anys, l’imperi del patriarcat.
Actualment els temps i les inèrcies semblen haver canviat, però tampoc fora bo que ens empasséssim l’optimisme d’aquells/es que fa temps que ho tenen tot guanyat, doncs ja ho diu la dita popular que tot canvia perquè tot segueix-hi igual. En el present podem comprovar com s’han assolit moltes de les reivindicacions feministes que fa uns anys semblaven utòpiques, però no podem obviar que la teòrica llibertat que ens proporciona el sistema democràtic, viu encara reclòs, en la dinàmica desigual que produeix l’economia capitalista. Així doncs, no es d’estranyar que les dones que integren les classes mes desafavorides encara siguin avui dia víctimes de la discriminació laboral que genera la maquinària dels diners, víctimes que en definitiva, veuen amb perplexitat com les institucions s’erigeixen en flamants defensores de la igualtat de gènere, però que alhora de la veritat deixen que sigui el lliure mercat qui dibuixi finalment la pura realitat.
La realitat que es perfila encara és força decebedora. Ara per ara la dona continua discriminada pel pur fet d’haver nascut dona, i el que és pitjor; encara avui és víctima de les lleis discriminatòries creades majoritàriament per homes. I si no és així, perquè una dona, tot i realitzar el mateix treball que un home cobra un sou inferior? A cas el penis que li penja a l’home de les cames provoca en ell un esforç més elevat alhora de desenvolupar les tasques laborals? És per aquest motiu que el sistema laboral li concedeix a l’home un sou superior que la dona? I com és possible que la violència de gènere, que ha ocasionat moltes mes víctimes que quaranta anys de lluita armada d’ETA, no figuri en les enquestes del CIS com una de les màximes preocupacions de la ciutadania? Tan manipulats/des estem? Ja no som ni capaços/es de veure mes enllà de la pastanaga i el burro?
Com diu l’escriptor uruguaià, Eduardo Galeano, les dones tot i ser mes de la meitat del món, continuen sent tractades per l’altre meitat com una minoria, i el que és pitjor; avui, a diferència d’ahir, les dones segueixen lligades de mans i peus per les cadenes d’una cova hipotecada i de totes les labors que d’ella es desprenen. Però a més a més de patir aquesta històrica tradició, les dones d’ara es veuen forçades a competir en un mercat laboral, històricament de clara tendència masculina.
Hem de reconèixer però, que amb poc temps s’ha aconseguit avançar cap a una major igualtat entre dones i homes, però no obstant, m’agradaria deixar una senzilla pregunta a l’aire: què passaria en el nostre món “perfecte”, si totes les dones al mateix temps, decidissin convocar una vaga indefinida?
L’ESTÚPID CINISME D’OCCIDENT A la sala C-53 del centre penitenciari de San Quintin, Califòrnia, el só country que expulsa el fil musical de la radio es barreja de sobte amb els crits de dolor, pànic i sofriment d’un vell cec i malalt que avui executaran amb injecció letal. Sobre el clatell del difunt un immens cartell proclama amb gran solemnitat: “Déu salvi als Estats Units d’Amèrica.”
El clima sec, la podridura i l’olor rància atrauen a les mosques colloneres que sobrevolen encuriosides el cos mort d’un pres iraquià. Damunt el cos contusionat i sense vida d’Ammed, reposa en forma de trofeu el peu prepotent d’una soldada nord-americana. Des d'una perspectiva cronològica dels fets les agulles del rellotge donen voltes cap a enrere. Del 2005 passem de sobte al 2003. Ens trobem situats a l’interior d’una cèntrica cafeteria de Michigan. Algú sabria identificar la cambrera? Algú em podria dir qui caram va convertir a una atenta, educada i simpàtica cambrera, en una psicòpata amb fusell?
La bandera de les barres i estrelles oneja desafiant sota el sol tropical de la base militar de Guantánamo. El cel novament és testimoni del cinisme que encarna la pedanteria yankie, doncs Guantánamo no és cap llim a nivell judicial, senzillament es la porta que et durà directament a recórrer l’infern. Malgrat el que diguin alguns il·luminats neoliberals, l’entrada a l’infern no es troba a Cuba, ni tampoc a Veneçuela. L’entrada a l’infern es troba al cor mateix d’aquelles persones que mouen els fils de la cobdícia i l’egoisme.
Amb la única companyia que la d’una tarda assolellada dos soldats israelians fan guàrdia en un pas de control fronterer, de cop i volta una veu ordena:- “Dispara. Dispara!!!” I a la vista de tot un món acovardit i poruc el cos moribund d’una nena palestina que tornava de l’escola. Aquell fou un dia clar, sense boira de cap tipus. El sergent israelià s’acostà al cos sangonós de la nena i li disparà al rostre fins esgotar les bales del carregador.
En una de les oficines del Wall Street Center una mà lleugerament tremolosa descolla el tap d’una ampolla de whisky de malta. Sota un ambient carregat pel fum d’havà tres homes de negocis discuteixen acaloradament sobre la caiguda del Down Jones i de la maleïda recessió. A les nou del matí el cel es perfila clar i seré, fins que de cop i volta un soroll espantós emmudeix les boques de mig món.
Que milers de persones, la majoria d’elles infants, morin a diari a conseqüència de la misèria i de la gana que provoca el sistema capitalista no resulta ser cap novetat per a les consciències raquítiques, cíniques i malaltisses d’Occident. Que a les grans ciutats de la nostre preuada civilització transitin legions de persones sense lloc per dormir, ni diners per menjar, no provoca cap reacció a les consciències individualistes d’Occident. Ara bé, que dos avions s’estavellin premeditadament contra el cor financer del gran Imperi, és per definició periodística, una catàstrofe esgarrifosa.
Com ja escrivia l’autor de 1984, George Orwell; ja tenim tots i totes el nostre gran dia de l’odi. L’11 de setembre del 2001 va servir per perfilar el gran enemic i tirà invisible. Enemic despietat al qual tots devien d’odiar, doncs resulta ser que ell és el responsable directa de totes les desgràcies que s'aboquen al nostre voltant.
Durant totes les èpoques que tenim documentades i probablement des de final del neolític, al món hi hagut tres categories de persones: les Superiors, les Mitjanes i les Inferiors. D’aquestes categories se n’han fet subdivisions de moltes menes, que han dut innombrables i diferents noms. Les seves xifres relatives així com l’actitud dels uns cap als altres han variat segons l’època. Però l’estructura essencial de la societat no s’ha alterat. Fins i tot després d’enormes commocions i de canvis aparentment irrevocables, s’ha acabat restablint sempre la mateixa configuració. Com si fos un giroscopi, retorna sempre a l’equilibri, sigui quin sigui el sentit cap on s’hagi empès.
Els objectius d’aquest tres grups són del tot irreconciliables. L’objectiu dels Superiors és quedar-se on són. El dels Mitjans és substituir els Superiors. El dels Inferiors, si és que tenen cap objectiu (perquè és un tret permanent dels Inferiors el fet d’estar massa aixafats per les feines penoses i, per tant, de no ser conscients més que de tant en tant d’alguna cosa externa a la seva vida quotidiana), és abolir totes les diferències i crear una en què tothom sigui igual. Així, tot al llarg de la història, retorna una vegada i una altra una lluita que és la mateixa en les seves línies principals. Els superiors sembla que es troben segurs exercint el seu poder durant llargs períodes, però més tard o més d’hora, arriba sempre un moment en què o bé perden la confiança en ells mateixos o bé la capacitat per governar de manera eficient. O totes dues alhora. Aleshores són expulsats pels Mitjans, que recluten als Inferiors al seu costat amb la pretensió que estan lluitant per la llibertat i per la justícia. Tan aviat com aconsegueixen els seus objectius, els Mitjans releguen als Inferiors a la seva antiga posició de servitud i esdevenen els nous Superiors. Després, un nou grup de Mitjans se separa d’un dels altres grups i la batalla comença un altre cop. Dels tres grups, només els inferiors són incapaços, ni que sigui temporalment, de resoldre amb èxit els seus propòsits. Seria una exageració afirmar que al llarg de la història no hi hagut progrés des d’un punt de vista material. Fins i tot a dia d’avui el nivell mitjà de vida és físicament millor que no pas el d’uns quants segles enrere.Però cap progrés en riquesa, cap suavització dels costums, cap reforma o revolució, no ha acostat mai ni un mil·límetre la distància per arribar a la igualtat humana. Des del punt de vista dels Inferiors, cap canvi històric ha significat gaire més que un canvi en el nom dels patrons.
M’agradaria donar-vos una resposta possible a dos mil cinc-cents anys de desconcert i a la dificultat que se’ns presenta alhora de decidir que és correcte o erroni. Plató recupera el mite de l’anell de Giges per efectuar el treball preliminar de La república. En un diàleg entre Glauco i Sòcrates, Glauco relata el conte. Resulta que un pastor troba un anell màgic, famós per fer invisible a la persona que el porti. Al pastor li porta poc temps descobrir tot el que aquest poder li permet fer (escoltar d’amagatotis, robar, entrar a llocs sense permís) i al cap de poc temps aconsegueix acumular una gran fortuna, seduir a la reina i assassinar al monarca, fet que el converteix en el nou sobirà. Glauco pregunta a Sòcrates què és el que ens permet dir que el pastor va actuar de manera incorrecta. Qualsevol de nosaltres es quedaria amb l’anell si es presentés l’ocasió i en possessió de l’anell, qui no actuaria com el pastor? La resposta de Sòcrates (o Plató) és La república, obra en la que descriu una societat tant perfecte que fins i tot si aparegués un carreter carregat amb anells de Giges ningú li donaria un cèntim per ells. Si tothom tingués les coses bàsiques, si tothom visqués feliç i content, de què serviria un anell amb aquestes característiques? La postura de Plató es que hauríem d’esforçar-nos en fer d’aquest món un lloc millor en contes de consagrar tanta energia en inventar formes de sortir-nos amb la nostra amb tanta impunitat.
Extret del llibre Més Plató i menys Prozac (Lou Marinoff)
Per una millor presentació de pàgina i una adequada lectura recomanem al distingit internauta que s'instal·li el navegador Mozilla Firefox en català. Cada vegada que uses l'explorer mor una fada. clica i descarrega mozilla
Antisemitisme significa difondre enemistat cap als hebreus.
.gif)
